L’ hort d’en Queni vist des de la sordceguesa

14/07/2017                                                                                                                                                          Fotografia: David Cucalón

Agustí Vilar és una persona amb sordceguesa apasionada de les lletres, la història, la poesía i amb una conversa sempre interessant. El present text sobre L’ hort d’en Queni és la primera de les seves col·laboracions amb el blog de l’APSOCECAT. No deixeu de visitar el seu blog personal: www.agustivilar.opacline.com

L’ hort d’en Queni vist des de la sordceguesa. Per Agustí Vilar

Tot just la furgoneta ronca pel carrer, un sord cec posa la mà damunt de la del conductor. Naturalment, el conductor guia el volant amb aquesta inesperada companyia. Hammed és un sord cec curiós i inquiet. Acostuma a seure al costat del conductor. A l’altra banda, hi ha en Javi, el seu mediador, no li treu l’ull del damunt.  De fet, és el primer viatge cap a l’associació des de l’hort després de tot el bullici d’aquest matí. Quan en Xavi Capdevila m’ho explica, sonric. Vet aquí, una estratègia senzilla d’informació per part d’una persona amb unes rigoroses limitacions sensorials. Per descomptat, tan eficaç com invisible des del món de la disca. L’únic que fa el col·lega és viure el moviment per tal de no ser una baldufa sense cap ni  peus. Naturalment, vol compartir el seu entusiasme pel transport rodat amb tothom. A més a més, fa una cosa que entendreix. Procura ser discret, és a dir, des de la participació, fa un espai propi. Aquest assumpte, entre sords cecs és exactament una cucanya. Els sords cecs saben que és un privilegi viure en una total reserva. Fem un matí de jornada oberta a l’hort on les persones amb aquestes discapacitats imiten el cargol Queni. Ja sabeu, un cargol que ni sent, que ni veu fins que les formigues l’ensinistren.  Ja se sap, els titelles també fan història. Saludo Òscar, Idoia i Clara, tots tres van amb les seves mediadores. Disculpeu que no digui els seus noms, segur que m’equivoco. Qui no fa olor de verdura, ho fa d’herbes aromàtiques. Descobreixo que hi ha algú que flaira a donuts. Naturalment, no li dic res a Xavi Capdevila. Encara es pensaria que sóc un pastisser de Gràcia. Bromes apart, procuro que no em reguin. Al capdavall, els sords cecs tenen una tendència a la broma que cal vigilar. És clar, no m’importa refrescar-me. Ara bé, els audiòfons, per molta rabiosa última generació, que els moqui la seva iaia si s’espatllen. Vull dir que si em mullen, he begut oli. O sigui que ja veieu el perill d’aquesta tribu tan meravellosa si prospera. La idea és fer collida de productes madurs i fer un tast. Per exemple, enciams, tomàquets, menta, carbassons, maduixes, etc. És a dir, es prepara un festí entre tots. No és la primera vegada que es fa. Aquests moments són molt agradables. De fet, hi ha moments sorpresa. De sobte, una veïna, acompanyada d’una persona gran, demana si poden collir ruda. En efecte, hi  ha un taulam d’herbes aromàtiques. No li veia el per què de tanta herba extremament exòtica. Ara, de sobte, pesco la utilitat d’aquesta inversió de caire arbustiva. En una societat tan espantosament urbanita, aquests productes cada cop són una raresa de les dietètiques. És a dir, el veïnatge s’hi acosta amb interessos cada cop més comuns. Naturalment, les discapacitats més invisibles ho necessiten molt. Sense aquests escenaris, no hi ha opció per afegir-hi valor. Naturalment, la societat és un mercat, però, alhora és una comunitat. Per tant, són les activitats públiques que construeixen xarxes. La utilitat comuna permet aquestes integracions.

Penseu que l’hort d’en Queni és al bell mig de Sants. Si fa no fa és un rectangle característic en aquesta barriada barcelonina del carrer Rosés. Enxubat entre dos blocs de pisos i la paret d’una antiga fàbrica, l’espai de l’hort és considerable. Per descomptat, la zona és baldera, no acull cap ombra. En canvi, la gent de l’entitat s’ho munta. Hi ha instal·lat taules estil contenidor la terra negra de la qual és a l’abast de les mans. Gairebé són nou fileres de mitja dotzena de taules. Els sords cecs en tenen adscrites indivisament. Naturalment, els veïns també, tothom hi és convidat a la festa d’aquest oci tan peculiar de país. Recordeu la caseta i l’hortet del coronel Macià durant els anys de la república. Quan en Xavi Capdevila m’ho matisa , començo a lligar caps. Els sords cecs només compten amb braços i mans per a cultivar-hi. La pensada és generosa i alhora plena de saviesa. El tacte és enorme i vast. Ara bé, sempre és distint i alhora agraït. En unes altres paraules, solidaritats particulars i compassions no són suficients en un món millor. Interessos comunitaris i capacitats diverses exploren noves maneres de conviure. En poques taules tan generoses, aprenc tant com aquí. Llavors, tothom ve a l’associació. A poc a poc, l’hort d’en Queni és una colla sorollosa i riallera. Vull dir mediadors, intèrprets, professionals, voluntaris, col·laboradors i veïnatge. Per descomptat, no hi falten protagonistes ni  públic. En unes altres paraules,  avui se celebra el dia Internacional de la sord ceguesa. És a dir, el 27 de juny, tot just s’enceta l’estiu. Per això, l’entitat fa festa grossa entre la seva gent. No ho dubteu pas, les activitats compartides són la clau d’un món plural.

Queni vist des de la sordceguesa

.

Queni vist des de la sordceguesa

.

Enguany, hi ha jornada de debat i reflexió al Col·legi de psicòlegs de Catalunya. Encara que sembli mentida, la sord ceguesa no és reconeguda com una doble discapacitat. El tema és greu perquè palesa mancances inacceptables dins la nostra legislació. Oi més quan aquestes limitacions sensorials combinades requereixen d’una xarxa de professionals força visible. Durant l’exposició de testimonis, Mercè Solé, la directora del programa de la discapacitat  de Sant Feliu de Llobregat, va renyar-me. Va aclarir-me la diferència entre congènits i adquirits. És a dir, ni tan sols jo mateix se situar-me en l’extrema complexitat d’aquestes dificultats sensorials. Tot i així, el camí de l’entitat comença a fer petjada. La seva autoritat és la seva feina i el seu compromís. En l’última jornada de les activitats del dia internacional de la sord ceguesa, es fa una última activitat a l’hort d’en Queni. Hi ha un mojito menta amb el veïnatge, un dissabte al matí. Es reparteixen barrets de palla i el bon rotllo és servit. Uns reguen, els altres fan refrescos, etc.  Conec en Joan i la seva filla Gemma, uns veïns molt col·laboradors i amables enredats en aquesta xarxa. Parlem de fer més visible les activitats de l’hort.  De sobte, la xiqueta parla d’un mural. Bo i aprofitant  la paret de la fàbrica, es podria fer una pintura que cridés l’atenció. Fins i tot un poema de caire publicitari i cançoner que exaltés l’activitat dels sords cecs en l’hort d’en Queni. Durant una estona ens hi encaparrem. Al meu poble, Sant Feliu de Llobregat, hi ha una experiència molt rica en aquest àmbit. Quan Ricard López em presenta Verònica, una nativa  nord-americana que prepara mojitos, arrufo el nas. Sé que l’home té molts asos a la mà. Però, aquest és absolutament inesperat. Poc després, hi ha la nosa de les fotos. Resto parat de l’afluència constant i devota de veïns. Naturalment, el president de l’entitat és un devessall d’idees i propostes. Sincerament, no entenc perquè no és més amunt. És tot un luxe que participi i faci costat en una humil i imprescindible entitat de base. L’hort d’en Queni és un dels seus més meravellosos encerts. Que sigui sord cec no em preocupa, que sigui invisible, això sí que són figues d’un altre paner. Vet aquí com es prospera en una causa que considerem justa.

2017-09-21T15:00:48+00:00 14 Jul, 2017|Blog|