Torno a Brussel·les convidat per Apsocecat

29/06/2018

Agustí Vilar és una persona amb sordceguesa apasionada de les lletres, la història, la poesia i amb una conversa sempre interessant. Aquesta entrada forma part de les seves col·laboracions amb el blog de l’APSOCECAT. No deixeu de visitar el seu blog personal: www.agustivilar.opacline.com

Torno a Brussel·les convidat per Apsocecat. El motiu és la Tercera conferència sobre sordceguesa de la UE. Hi som dos afectats i quatre professionals per aquesta entitat. La idea primigènia és la defensa a ultrança de la mediació comunicativa. La resta, fer pinya i bon rotllo. En efecte, és un viatge llampec i molt sord cec. Hi anem un parell de síndromes d’Usher. Com ja sabeu, aquestes afectacions comencen insidioses i acaben profundament severes. En unes altres paraules, alteren completament la percepció de la vida dels afectats. Tot i així, la diferència entre Araceli Capella i jo és substancial. Ella va començar amb la sordesa i jo amb la ceguesa. En canvi, ara ella pateix la pèrdua progressiva de la seva resta visuals. D’ençà un any ben llarg, ja fa servir el bastó blanc i vermell.

Per sort, aparentment en el meu cas, semblo més estable. En efecte, fa més de trenta-cinc anys que vaig perdre la vista. En canvi, la sordesa esclata tot just perdo la vista. Gràcies a la resta auditiva, amb una potent pròtesi puc fer una vida corrent més que acceptable. Per descomptat, una vida digna des de la discapacitat requereix identitat amb estratègies. En efecte, estratègies, no us oblideu mai, són comunitat, formació i ofici.  Mentre ella fa servir decisivament llenguatge de signes i aprofita el llenguatge de llavis tot just guipa una mica per a la comunicació, jo, sense els audiòfons, necessito que la gent em parli vora l’orella per captar una conversa amb certa fluïdesa. Com que tinc oralitat, si perdés la resta auditiva, puc comunicar-me en braille. Per descomptat, conec el dactilològic per bé que el tinc molt rovellat. En tot cas, tinc consciencia del temps i de la comunitat. Per això, un sord cec és un procés de reconstrucció constant.

La severitat de la nostra doble discapacitat no ens permet mai de ser conformistes. Per això, també, aquest viatge és tota una descoberta. Per exemple hi ha detalls per a persones corrents que els passen per alt. En canvi, per a sord cecs, és igual com estiguin, pesquem uns altres mons. Fixeu-vos-hi, quan arribem al vestíbul de l’hotel on dormim. En efecte, Araceli, mentre la seva mediadora la n’informa, ella no para d’emetre ois i uis de joia. De sobte, crida més, és un sentiment impossible de reprimir. Com que no tenim decibels de discreció, desconeixem la mesura. En canvi, jo sento com el recepcionista ens atén amb poc entusiasme. De seguida, detecto la poca naturalitat d’una situació cautelosa.

L’endemà, mentre es desenvolupen els prolegòmens de la conferència, intèrprets, mediadors, traductors i guies s’interrelacionen. Fins i tot flipo quan en Xavi, el meu mediador, m’aclareix que la persona amb la qual parla, precisament en català, és una persona negra. Com que som a Brussel·les, el tema no deixa de divertir-me. En canvi, m’agradaria equivocar-me, la interrelació entre sords cecs, juraria que és gairebé exòtica. Poc després, molt reveladora és la confirmació que fa el meu mediador, entre sords cecs el bastó blanc i vermell no és predominant en l’hemicicle.

Durant la tarda, Araceli s’enquimera en comprar-se un imant. En efecte, quan el té, me’l passa perquè me’n faci una idea. De sobte, resto parat davant l’allau d’info. L’imant té el suport del pinacle de l’edifici consistorial de la grand place. Un altre aspecte inquietant del viatge, és  la poca cura que hi ha en el doble llenguatge públic europeu. Brussel·les és una ciutat escassament accessible. En el gran galimaties de la discapacitat, Europa és un mosaic bastant penós. És a dir, moltes idees i alhora molt poca escalfor en el seu benestar. Un botó de mostra, no trepitjo cap encaminament en els seus vetustos carrers, no hi ha cap maqueta davant un edifici singular en tota la ciutat. La Brussel·les monumental és molt pobra en cultura a l’abast de la mà. Per exemple, Polònia és tot el contrari, un país tot ple de maquetes per als disques sensorials. Amb tot no envia cap delegació  a la conferència. En canvi, Suècia fa un esforç notable per a donar protagonisme a la nostra gent. Com a mínim, parlen d’una discapacitat específica quan es refereixen a la sordceguesa.

Naturalment, no cal ser alambinats. Som una doble discapacitat i punt. Voleu més claredat? Acosteu-vos a un centre audiològic, atenen sords i cecs, mai sords cecs. Només cal fixar-se en aparells de suport auditiu, bé que ho pateixo en tota regla. Quan a un ésser humà li danyen la comunicació i la informació, perdem definitivament la discreció. Per descomptat, una lesió medul·lar o una persona amb paràlisi cerebral tenen moltes barreres i obstacles. Amb tot mai no li exigeixen cap llenguatge específic per a la comunicació. Si us plau, no ho oblideu, La personalitat creix entorn de la sensorialitat. No us adoneu que el llenguatge és la clau de la nostra memòria? Quantes visions del món ha  de tenir un sord cec? En tot cas, el nostre sentit de la realitat malviu sempre dins les conjectures. Vet aquí, perquè aspirem a què la mediació comunicativa sigui per a tothom. Si no és així, perseverem en guetos i injustícies.

Vet aquí, el viatge d’una entitat de sord ceguesa del nostre país. Ricard López lidera aquest equip. Núria Bustamante, treballadora social,  encapçala la mediació amb Araceli Capella. Xavier Capdevila, psicòleg, és el meu referent. Finalment, Gretty Chirinos, periodista, és la cap de la web. Plegats han aconseguit que el meu agraïment sempre sigui eternament curt. Particularment, pretenc ser poeta i escriptor. Amb tot em moc molt en el món de l’activisme cultural i excursionista. D’ençà que esdevinc una persona sord cega, sóc sospitós per no guanyar-me la vida com cal. Vet aquí, la meva feina, erradicar aquest pensament entre els altres. Han estat gairebé trenta hores plegats per una causa fascinant. Ara per ara, ningú assumeix obertament la doble discapacitat. Totes aquestes persones tenen una experiència valuosíssima. La seva mirada ha il·luminat  la meva. Plegats, persistim en la idea que la doble discapacitat ha de ser reconeguda i avaluada com cal.

Un exemple de la importància de la mediació comunicativa. Dins l’espera de l’avió en el retorn, Xavi explica a Araceli com parteixo el bastó quan sec per tal d’alliberar les dues mans. Me’l poso damunt el genoll i puc llegir un llibre en braille si vull. Un cop ha transmès allò que veu de diferent entre els dos sord cecs, m’ho explica. Poc després, em demana si hi ha altres trucs per a fer més passadora les noses de la nostra companya. Ras i curt, en cinc minuts, Araceli arreplega més de vint-i-cinc anys d’experiència de bastó. Debat i reflexió sempre em duen al pensament de Goethe. La vida és curta, no la fem més petita, deia l’insigne escriptor alemany. En unes altres paraules, tenia raó: hi ha massa feina per a entristir-nos. Com de costum, sempre m’agrada tornar-hi en aquesta gran ciutat flamenca. La nit de Brussel·les fou una festa d’adolescents sorollosos fins i tot amb la lumbàlgia de Ricard. Tant de bo aquest viatge iniciàtic explori nous  mons.

Veure altres entrades d’Agustí Vilar: 

L’ Hort d’en Queni vist des de la sordceguesa

2018-07-11T19:04:53+00:0011 jul., 2018|Blog|