Sistemes de comunicació de la sordceguesa

La comunicació és la base per entendre el nostre entorn, relacionar-nos amb els altres i adquirir coneixements, i constitueix un dels grans reptes amb els que es troben les persones amb sordceguesa.

Per a una persona que no veu ni hi sent, accedir al sistema de comunicació emprat per la majoria, com es la llengua oral , és pràcticament impossible. Per això, existeixen els sistemes de comunicació de la sordceguesa, formes alternatives que s’adeqüen a les seves característiques sensorials. Són sistemes alternatius de comunicació, conjunts de recursos pensats per omplir la funció del sistema tradicional, basat en vista, oïda i parla, en la tasca d’emetre i rebre informació significativa. En el cas de la sordceguesa, bé sigui de congènita o d’adquirida, el sistema ha ser el més eficient possible.

Així, el sistema de comunicació de la sordceguesa anirà molt relacionat amb les característiques específiques i les circumstàncies de cada persona amb, i per descomptat, de les seves preferències i la faciltat d’ús. La selecció d’un sistema o d’un altre dependrà de l’existència o no de restes visuals i/o auditives, així com dels coneixements previs de la persona, i també, de l’ús de certs dispositius tecnològics, com els audiòfons o implants coclears, entre d’altres.

Tot i que podem destacar la llengua de signes recolzada a les mans com el més utilitzat, també n’hi ha altres sistemes de comunicació que les persones amb sordceguesa poden fer servir. També és molt habitual que es faci servir un sistema principal i un o varis de complementaris.

Els sistemes de comunicació alternatius més coneguts i utilitzats per les persones amb sordceguesa son:

• Llengua oral i lectura labial.
• Llengua de signes recolzada o algun sistema alternatiu (bimodal) a l’aire.
• Signes propis.
• Dactilològic i majúscules al palmell.
• Comunicació en paper (notes escrites, pictogrames, fotografies…)
• Objectes referents.
• Braille.
• Comunicació electrònica (amb sortida Braille o lletres en format gran).

Cada sistema té les seves pròpies característiques. En termes generals, podem dir que alguns estan pensats en l’ús de restes visuals (lectura de llavis, pictogrames), altres, en restes auditius (lengua oral), però la majoria fan servir, bé com a sistema principal o com de complementari, recursos basats en el tacte. És el cas de la llengua de signes recolzada, els objectes referents, el Braille, etc. El tacte tambés fonamental per al reconeixement de l’entorn físic on es troba la persona.

Dels sistemes mencionats podem destacar el següent:

• Llengua oral i lectura labial: la llengua oral és emprada per a aquelles persones amb restes auditives. Sovint cal adaptar-se i parlar més a prop de l’oïda o alçant el to de veu. La lectura labial, per la seva part, la fan servir les persones amb bones restes visuals que segueixen el moviment dels llavis de l’interlocutor. En aquest cas és molt important estar a una alçada i distància que permeti a la persona veure amb claredat la boca del seu interlocutor

• Llengua de signes recolzada o algun sistema alternatiu (bimodal) a l’aire: la llengua de signes recolzada a les mans és un bon sistema per a persones que la seva pèrdua visual no els hi permet seguir els moviments de la llengua de signes en l’aire. La persona receptora del missatge recolza les mans sobre les de l’emissor, qui emet el missatge en llengua de signes i així el receptor pot sentir el moviment i configuració de les mans i així entendre el missatge. La posició de les mans, a sobre o a sota, s’anira intercanviat en funció de qui emet i qui rep el missatge. El bimodal consisteix en l’ús paral·lel de la llengua oral amb la llengua de signes, sovint s’utilitza per a emfatitzar o completar la informació.

• Dactilológic: consisteix en la representació manual, a partir d’una configuració concreta de la mà, de cada una de les lletres de l’abecedari. Es pot fer servir a l’aire, per a aquelles persones amb bona resta visual, com sobre el palmell de la mà de la persona amb sordceguesa. S’utilitza per a complementar la llengua de signes, en noms propis, paraules o conceptes concrets o bé per aclarir algun signe, sempre i quan la persona compti amb competència suficient en lectoescriptura. Tot i que no és molt comú, algunes persones amb sordceguesa fan ús del dactilológic com a sistema principal de comunicació.

Un altre tipus de sistema d’escriptura tàctil és l’ús de majúscules al palmell. Es tracta d’escriure fent servir el dit índex com a llapis les lletres en majúscula sobre el palmell de la persona amb sordceguesa.

• Comunicació en paper (notes escrites, pictogrames, fotografies…): les notes escrites seran útils per aquelles persones amb restes visual i competents en lectoescriptura. Les notes escrites poden ser en paper com en pissarra. Els pictogrames, per la seva part,  són dibuixos que representen objectes, espais, accions, etc. Tant els pictogrames i l’ús de fotografies seran sistemes adients per a persones amb restes visuals i que no compten amb la capacitat d’aprendre lectoescriptura i on la seva comunicació es basa en conceptes concrets.

• Objectes referents: per a aquelles persones amb ceguesa total o poc restes visuals, la comunicació es pot treballar per mitjà d’objectes significatius. Són objectes que fan referència a espais, accions o persones. Per exemple, una cullera per indicar que és hora de dinar, o una esponja que anunciï que és hora de la dutxa. És habitual en el cas de persones amb sordceguesa congénita, que no han desenvolupat formes més avançades de llenguatge.

• Braille: L’alfabet Braille es un sistema tàctil de comunicació. Consisteix en cel·les de sis punts en relleu, organitzat per dues columnes de tres files. La combinació dels sis punts permet obtenir seixanta-quatre combinacions diferents. Aquestes combinacions determinen de quina lletra, número i símbol significa. És un sistema que utilitzen principalment persones amb ceguesa congènita que l’aprenen com a sistema de lectoescriptura.

• Comunicació electrònica (amb sortida Braille o lletres en format gran): De la mateixa manera que qualsevol sistema alfabètic, aquest és un sistema adient per a persones competents amb lectoescriptura. Un exemple és la línia Braille, un dispositiu electrònic que proporciona la sortida del contingut en codi Braille des d’un altre dispositiu al que està connectat, com pot ser l’ordinador.