16/02/2022
Sóc a Urquinaona, metro. Exactament, a la línia roja en direcció Catalunya. Tot just arriba el metro, tenim incidències. Estic sol, però, no trobo la porta. Tot just l’engrapo, xiula l’avís de sortida. Llavors, una senyora vol ajudar-me. Però, en un tres i no res les portes es tanquen. Naturalment, hi poso el bastó. Llavors, les portes l’atrapen. De seguida, una senyora, nerviosa, impedeix que pugui treure’l. Com que el metro se’n va, el deixo córrer. Per sort, en duc un altre dins la meva impedimenta. Immediatament, m’enretiro bo i traient la motxilla. No és la primera vegada que em passa una cosa semblant. Quan hi ha imprevistos, cal no perdre la calma. Amb tot el metro s’atura. Llavors, molt amable La senyora em torna el pal. Són un matrimoni absolutament esbalaït, me’n faig càrrec. En tot moment, l’alarma no para tot just entrem dins el comboi. Poc després, ve personal TMB. Naturalment, parlen amb les persones que m’han ajudat. Mentrestant, imagino, em miren preocupats. Saben que tinc el bastó de l’enrenou. Naturalment, espero què diuen. Però, les expectatives són excessives. La realitat, sovint ens retrata. La discapacitat, si no és cap trasbals, millor ignorar-la. Ningú no em diu res llevat de l’esglai del matrimoni. El meu, ja se sap, no és res de l’altre món. El silenci és normatiu, la resta són imaginacions meves.
Agustí Vilar