26/01/2022
Com evolucionen els encaminaments, evoluciona la discapacitat. Sense embuts, retrocedim. Un exemple prou paradigmàtic: el vestíbul de l’Estació de Sants. Van trigar vint anys en posar un encaminament. Llavors, la seva orientació era perfecta. Era recte i concís bo i travessant tota l’estació pel centre. Si fa no fa com el signe matemàtic de sumar. Dos quadrícules remarcaven el centre de l’establiment amb bifurcacions ben lateralitzades. Més enllà, les quadrícules responien a indrets estratègics. Metros, taquilles, centres d’info, lavabos, validadores, etc. És a dir, l’important és l’orientació, saber on som. Així va funcionar fins l’arribada del TGV. Aleshores, van fer reformes. Van introduir el disseny amb formes barroques. És a dir, un excés indica guiatges, un error contraproduent. Això sí, l’alta velocitat va introduir la rugositat de les andanes. La resta en encaminaments, encara cal fer-lo gairebé tot. D’ençà de la pandèmia, la situació ha empitjorat. Sobretot rodalies. Tant entrades com sortides han canviat. Per descomptat, els disques quan hi passen, preguen la Moreneta. En l’actualitat, els encaminaments del vestíbul sovint són indrets on aparquen les maletes dels viatgers. En èpoques de vacances, sort que no els veiem. Pitjor encara, els viatgers ni s’adonen que hi passem. En sol·licitar acompanyaments, les marques naufraguen en el disseny. Com de costum, RENFE fa amb nosaltres assistencialisme. No us enganyeu pas, la pitjor opció.
Agustí Vilar
