10/08/2020
“El pare”, de Marta Prieto Ferrer, és una de les històries participants de la I Edició del Concurs de Narrativa Accessible Hort d’en Queni.
Una història sobre els vincles familiars, l’acceptació de la diferència i la fortalesa de l’amor.
Quan era petita, el meu germà i jo passàvem des de San Joan fins setembre a la muntanya on vivien els nostres avis. Era una urbanització a prop de Corbera Baixa on quasi tothom tenia la segona vivenda. Era el que mes desitjàvem, que acabes el curs escolar i sortir disparats cap un lloc on érem lliures, no fèiem deures i sobre tot perquè tornàvem a veure un any desprès a tots els amics.
Com que el meu pare tenia dues feines (contable i una botiga de plàstics) l’agost quan tenia vacances a l’empresa es quedava a la botiga (que només tancava els diumenge i festius) perquè la mare pogués gaudir tot un mes de nosaltres i dels seus pares. Bé, certament mes dels seus pares que de nosaltres.
Nosaltres érem molt independents i feliços amb els avis i amb la mare perquè deixàvem enrere la rigidesa del pare i llevat de l’acompliment d’uns horaris pels àpats podíem anar per tot arreu de la urbanització amb els de la colla. De tota manera hi havia una condició ineludible: Quan el pare arribaves el diumenge li havíem de fer cas, ser seriosos i tindre un comportament impecable.
Aquell diumenge va ser diferent. El pare tot i que va arribar, com sempre, suat perquè era agost, perquè eren les dotze del migdia i perquè des del poble on parava el bus fins la nostra casa hi havien uns 3 quilometres de pujada que els feia a peu. Després de les abraçades, no amb cert punt d’exageració que li vam regalar tots dos, li vam explicar que es el que havíem fet tota la setmana amb una rapidesa brutal per veure si després de la nostra fulgurant exposició dels fets quedava mig saturat i ens deixava lliures per anar a cercar als amics abans de l’hora de dinar.
Però no va ser així. Desprès d’una xerrada a la cuina amb la mare, a pora tancada, el pare ens va demanar que l’acompanyéssim a fer una excursió fins a la Font de la Figuera. Quin remei, ja no hi hauria temps pels amics i valia mes que ens ho prenguéssim be. Tot i que el pare tenia per costum explicar-nos histories inventades (era un gran narrador) vam anar-hi molt a contracor.
La historia no es va fer esperar i el pare parlava i explicava amb tanta facilitat de paraula i imaginació que vam oblidar de seguida l’enuig. Però al cap d’una estona l’historia va parar de sobte i el pare ens va fer una pregunta – Us agradaria tindre un gosset? Quina pregunta era aquella? A la majoria dels nens els i encanten els animals i mes un gos!
Jo vaig xisclari aplaudir d’emoció però amb certa reserva perquè coneixia el meu pare i sabia que darrera d’aquella pregunta n’hi hauria una altre….i efectivament no m’equivocava. Que preferiu un gosset o un germanet?. Érem petits i innocents per deduir que si haguéssim sigut una mica espavilats haguéssim pogut tenir les dues coses, però ràpidament vam dir un germanet! (jo pensant que seria una nena i el meu germà pensant que seria un nen. Com
si es pogués triar).
El temps va passar a la seva manera i un 5 d’abril va arribar el gran dia i la Nuria, perquè va ser una nena! ens convertia en dos contra un. Evidentment que n’estava d’eufòrica i contenta tindria una aliada. Però el cert es que el meu germà i jo vam anar a la clínica a veure a la mare i a la Nuria mes contents i mes còmplices que mai.
La veritat es que el meu germà i jo, tot i que mataríem per defensar-nos no parlàvem gaire entre nosaltres. Més aviat ens enfadàvem molt i ens esbatussàvem bastant. Jo era una fera i les tornava totes encara que en sortia perdent quasi sempre. Érem petits, teníem 7 i 8 anys dels que en fa mes de 50. La comunicació amb els adults no era com avui i els problemes no s’explicaven i tot i que a nosaltres ens deixaven al marge i callaven quan ens acostàvem, nosaltres intuíem alguna cosa…no sabíem el que però estàvem convençuts que hi havia un abans i un després del naixement de la Núria.
L’estimàvem i la protegíem amb bogeria…no preguntàvem però sabíem que era diferent a la resta. Els pares seguien sense dir-nos res, però això no era el pitjor…sinó que ja no hi havien tantes rialles a casa. La mare dolça i forta acaronava a la petita amb l’amor incondicional de mare però el pare se’l veia unes vegades com rabiós pel que li havia fet el destí i d’altres trist sense poder pair la situació. Nosaltres ajudàvem a la nostra manera i vam decidir no enfadar-nos ni pegar-nos quan ell era a prop .
Mentre la família de la mare (que eren els de la muntanya) van donar-los molt de suport; la del pare, més susceptibles al criticisme dels veïns, en comptes de animar-los els compadeixen. Nosaltres no érem conscients perquè ens van protegir de tal manera que el que van aconseguir, sense voler, va ser una angoixa infantil reprimida i silenciosa.
Als tretze anys el meu pare en va voler explicar oficialment i per primera vegada que la Núria tenia la Síndrome de Down. No vaig deixar que acabes de parlar. “Ja fa temps que ho se, pare. Soc conscient que va ser i es un cop molt dur per tots nosaltres, que la il·lusió de la arribada d’un fill es va truncar en saber-ne el diagnòstic. Si vols que et sigui franca et diré que m’hagués agradat saber-ho molt abans perquè ho he passat molt malament. Però no us en dono la culpa, ni a tu ni a la mama. És difícil trobar un moment i entenc que ens estimeu i que ja devíeu patir vosaltres per nosaltres. Però mira saps que et dic que durant aquests anys d’anar descobrint a la Nuria m’he informat i se que alguns pateixen malalties cardíaques i respiratòries severes. La Nuria no te res físic i es feliç al seu món. Doncs hem de anar per aquí. Perquè si ella es feliç nosaltres no hem de ser menys. Ens ha d’importar molt poc el que pensa, comenta, diu i mira la gent. Hem de seguir endavant tots junts fent una pinya procurant donar-li els mitjans perquè exprimeixi tot el seu potencial. Perquè el té. N’estic segura”.
El pare em va abraçar com mai i per uns instats vaig notar que l’emoció reprimida li sortia amb força, s’havia tret un pes de sobre. Aquella va ser la primera i la única vegada que va parlar amb pena, a partir de llavors tot i que mai va ser el d’abans si que va assumir el tindre una filla diferent. Pel que a mi respecta havia pogut parlar com una adulta, m’havia escoltat com una adulta i des de aquell moment en vaig sentir forta per enfocar la vida present i futura amb la Nuria
De llavors en sa ja han passat 51 anys. La Nuria s’ha fet gran. Es llesta i a la vegada tossuda, es fa estimar per tothom que la coneix . La seva manera de ser es el resultat de l’amor i paciència de tots nosaltres però principalment dels pares que van poder transformar la tristesa, amb molt d’esforç, amb alegria i treball. Ella els hi ha pagat amb tonelades de carinyo i molta companyía.
El pare va morir desprès d’una llarga i degenerativa enfermetat. La Nuria va estar sempre al seu costat pro durant tots els anys que van passar des de la nostra xarrada va poder gaudir d’ ella amb naturalitat, va comprovar que tenia i te una intel·ligència especial i una memòria al·lucinant .Que es podia parlar de música clàssica i d’òpera en força detall i de moltíssimes altres coses.
Tot i que encara te la mare i a tots nosaltres, la Nuria cada matí te un petó reservat pel pare.
