13/08/2020

“Percepcions”, de Sílvia Ballester Campmany, és una de les històries participants de la I Edició del Concurs de Narrativa Accessible Hort d’en Queni. 

Una història sobre el gaudir de la natura des del respecte i la simplicitat.

Diuen que les plantes tenen molts més sentits que els que tenim nosaltres. Hi ha diferents persones que neixen o poden desenvolupar més sentits dels que per ara es coneixen.

En Bruc tenia sis anys quan els seus pares van morir en una explosió de la fàbrica química on treballaven, des de llavors viurien ell i el seu germà gran Audal, en un poblet de muntanya amb els seus avis, on havien estiuejat des de ben petits. En el seu temps lliure acompanyarien a l’avi a fer de pastor i agricultor. Entre l’Audal i l’Estel (una veïna del poble, de tres anys més gran que l’Audal) tenien cura d’en Bruc, ella els acompanyaria cada dia una estona en les tasques de camp, a canvi de llet, ous i carn de be.

En Bruc era un nen curiós, despert, extravertit que havia nascut sord, li fascinava tot el que es movia, era respectuós, atent i un cul inquiet, el problema era que es distreia fàcilment amb les curiositats de la natura on pot ser, els demés no hi veien res: petits insectes, les diferents escorces dels arbres, plantes curioses i la presència d’animalons amagats. En quan alguna cosa li cridava l’atenció es perdia seguint la seva curiositat, sense sentir por de res.

En el poble hi havia una escola petita, allà van aprendre a compartir amb tots, cadascú a la seva manera. La mestra tenia molta paciència i va aprendre a expressar-se vocalitzant i gesticulant bé cada so que sortia de la seva boca, perquè en Bruc pogués anar aprenent el moviment dels llavis, amb les paraules i així seguir les classes.

L’Estel es fixava molt en el que feia en Bruc i s’entenien. De vegades abans que ella hagués sentit res, el Bruc l’agafava de la mà i li senyalava un lloc, on al cap d’un instant i sortia un cabirol distret o qualsevol altre animal. Era capaç d’acostar-s´hi sol i el cabirol, no s’espantava de la seva presència, només amb ell podia presenciar aquells moments insòlits. Era especial, de vegades la feia estirar-se al terra perquè escoltes el sòl, ella no entenia que pretenia però sabia que ell sentia coses que ella no era capaç de sentir, perquè la seva expressió, canviava en segons quins instants, d’emoció, d’alegria de curiositat i fins i tot de perill. Una vegada com tantes d’altres estirats al terra, l’Audal i l’Estel xerraven mentre en Bruc semblava que escoltes el terra ben atent, es va aixecar esverat mort de por i els va fer córrer cap a casa reunint-los amb els seus avis, plorava senyalant la porta, amb una tristor profunda com si quelcom esgarrifós anés a passar. Es va sentir aparcar un cotxe i van trucar a la porta, en Bruc es va creuar sense deixar sortir el seu avi, quan van aconseguir enretirar-lo, l’avi va estar una bona estona parlant a fora abans no va tornar a entrar. Mentre, en Bruc, li rajaven les llàgrimes, tremolava i singlotava. Quan l’avi va entrar, va explicar que aquell home li va oferir una morterada de diners per totes les seves terres, els boscos que tan bé coneixien, per talar els arbres i fer-ne paper…Va passar temps abans que l’avi refusés la oferta. En aquell trànsit de temps en Bruc va estar desolat i malalt.

Quan dibuixaven, ell sempre feia dibuixos de com es comunicaven les plantes i els arbres per ajudar-se o avisar-se dels perills, la capacitat que tenen d’avisar els insectes perquè els vinguin a protegir dels cucs o dels paràsits, com segreguen substàncies per allunyar aquells que se’ls volen menjar. Molt anys abans de que l’Estel pogués verificar o parlar amb experts del tema, en Bruc va agafar un dia de les golfes el microscopi que conservaven dels seus pares i els va mostrar tota la vida subterrània i necessària que hi ha sota el sòl i va fer-los entendre, que ell era capaç de percebre la comunicació que hi ha entre els arbres de les mateixes famílies, l’avís dels perills que s’acosten i les necessitats que tenen. També dibuixava colors al voltant dels essers vius. Amb els anys van saber que en Bruc tenia la capacitat i sensibilitat de veure l’aura de les persones, animals o plantes.

Aquelles vivències van portar a l’Estel a poc a poc i al llarg dels seus estudis per la llengua, a aprendre Braille i el llenguatge dels signes i encaminar sense adonar-se’n, a en Bruc (i de retruc a la família) cap a un món més extens on pogués fer-se entendre, doncs tenia moltes coses que aprendre i més per ensenyar.

Amb els anys i l’ajuda incondicional de l’Estel i l’Audal van muntar un alberg jardí, amb animals de granja adaptat a discapacitats on es pogués aprendre a conèixer a la natura i a transmetre la informació i la saviesa que havien rebut d’aquells boscos, i a respectar-la i gaudir-la amb totes les seves varietats i tot el que té per oferir.

Els tres van poder experimentar que la bondat, tendresa i compassió cap aquests essers vius, plantes i animals, els feia ser feliços. Feien tallers sensorials i d’apropament a la natura d’una manera personalitzada i alhora en grups.

Totes les persones que passaven per l’alberg, cadascú amb les seves virtuts i mancances, mai marxaven indiferents, els ensenyaven a percebre des del silenci de l’ànima i aprenien a sentien coses magnífiques, que mai abans havien parat a escoltar. Guiats per en Bruc es sentien acompanyats i útils per uns nous essers vius… creant vincles i sentint-se part d’un ecosistema màgic que entre el sentir de tots anaven creant.

La vegetació no té ulls, no te orelles no té mans ni dits, no té cor…, tot i amb això sent, sap, percep i es comunica compartint amb altres essers vius, gaudint de l’essència de la vida.