01/07/2021

“El ventilador espatllat”, de Pau Martí Felip, és la història guanyadora en la modalitat escrita de la II Edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni.

.

Sempre pixava sense aguantar-se-la i movent la cintura. En 7 minuts havia de ser a la casa. L’home es va pujar la cremallera dels pantalons i no es va eixugar les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. Va pensar que si els altres no ho feien, perquè alguns cops n’havia vist, de gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter, ell tampoc ho faria. Vestia un mono blau i unes botes negres. Va sortir del bany i es va veure obligat a rentar-se les mans per una noia alta que se les estava rentant. Si no fos per la pressió social, o tanmateix si la noia alta no hi fos, ell no se les hauria rentat. Bàsicament perquè no les havia fet servir. Ho va trobar una pèrdua de temps. L’home es va dirigir cap a la porta del bany, la va intentar obrir, però no va poder. En aquell moment va raonar dues possibilitats dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt. Passats dos segons i mig va veure com la segona opció apareixia en forma de cop de porta a la cara. Algú l’havia obert des de fora bruscament. Era un japonès molt baixet amb un físic semblant al d’un totxo amb mitja croqueta entre les dents. L’altre mitja croqueta li havia caigut a terra, en veure que havia donat un cop de porta a un home que no s’eixugava les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. Això últim no ho havia vist, però ho descobriria una mica més tard. L’home va mirar el japonès i va dir-li amb mitja rialla “no pasa nada”. Per dins l’estava maleint. A ell i a la societat, que aguanta aquests tòpics que estem obligats a dir quan ens fem grans. Fer-se gran també té avantatges, com per exemple saber que una drogueria no és un lloc on venen droga o no haver de jugar amb el dinosaure de no hi ha internet. Va sortir del bany pensant que tots els japonesos eren uns falsos, que feien les coses sense pensar i que segur que quan estaven sols també menjaven amb forquilla. En 4 minuts havia de ser a la casa. En aixecar la vista va veure tres taules buides i a la quarta una parella d’avis que jugaven als escacs amb peces de pollastre. Les aletes feien d’alfils i la part bona de la cuixa de torres. Els peons eren petits nuggets i cada cop que menjaven una peça, se la cruspien de veritat. Va caminar cap a l’esquerra i va sortir del Kentucky. Va pujar pel carrer peatonal i va parar-se davant el número 40. Era un edifici modernista de tres plantes amb tulipes al primer balcó. Va prémer el timbre i va esperar. Al cap de pocs segons va intuir que estava sonant una mena de renec que es va intuir com a senyal perquè el nostre home obrís la porta de l’entrada. No va poder. En aquell moment va raonar dues opcions dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt. En un rampell de ràbia per la seva malastrugança amb les portes va dir-li enfadat mirant-la a la maneta “good morning!”. Des de petit l’hi havien ensenyat que l’anglès obria moltes portes i per això hauria volgut. No. Sí que va poder obrir-la. Era una planta baixa, feia un minut tard. Va trobar la porta del pis oberta. Va acabar d’empènyer la porta quan es va trobar de cara una cria d’hipopòtam mirant-lo fixament. Al fons hi havia una noia que estava rentant plats amb un vestit de color beix. De seguida, la noia va dir “Dale, dale, vigila con el hipo que cuando hace calor se me enfada”. Al veure que l’home era sord, li va fer un gest com de vine cap aquí. Ell estava maleïnt a la noia que deixava que la seva mena de mascota grotesca rebés als convidats, a l’hipopòtam i a la societat que radiava una apologia pels animals. Sobretot pels gats. La noia del fons seguia rentant plats. Tenia la part del costat del vestit mullada a causa de la part oval còncava d’una cullera petita, per on normalment s’agafa el petit suís, que l’havia esquitxat. Ella va obrir el llum de la cuina, era un d’aquests llums de cuina que els costa engegar-se i quan ho aconsegueixen fan petits sorollets i pampallugues. En arribar a la cuina, sobre el marbre, reposava un bol amb llimones, caquis i un alvocat. Amb 34 anys, encara no havia entès com és que els caquis es deien així si el color caqui varia notablement del color que té la fruita. El color caqui té un matís de color bru, beix, un to marronós que comprèn un conjunt de tonalitats entre el verd i el groc. En canvi el caqui com a fruita, té un to groc ataronjat que recorda al del tomàquet. Tal com les taronges es diuen taronges perquè són de color taronja i les magranes es diuen magranes perquè són de color granat, no entenia quina mena de paradoxa passava amb els caquis. Encara no s’havien mirat als ulls. Quan ho van fer, ella va dir “Hola, me llamo Rocío pero cuando estornudo me dicen Salut”. Es va crear un petit moment incòmode ja que l’home no va entendre la broma de la Rocío. La Rocío, una mare argentina d’uns 30 anys el va acompanyar fins al menjador on tenien l’aire condicionat. L’aire condicionat tenia un lleuger degoteig d’aigua des del panell frontal, que anava a parar al cubell de fregar perfectament situat perquè les gotes caiguessin dins. De tant en tant, el bumerang dels nens que jugaven al pati entrava dins de casa, i l’home no només els hi tornava sinó que feia alguna conya o es quedava uns minuts jugant amb els nens. Es va fer tard, va arribar en Carles, el pare, de treballar i l’home encara no havia pogut solucionar el problema.

–Com a escriptor del conte espero i desitjo que arribats a aquest punt com a mínim un 74% dels lectors hagin entès, que l’home, era reparador d’aires condicionats.– Els pares s’havien apuntat al centre cívic del barri a classes de cúmbia i tenien moltes ganes d’anar-hi. És per això que li van demanar a l’home si els hi podia fer de cangur durant l’estona del vespre que ells anessin a ballar. L’home va sopar coquetes americanes i cheesecake amb el Roc i la Vinyet. Dos nens de sis i vuit anys respectivament. El Roc s’hi va posar melmelada de nabius i la Vinyet nutella. L’home també volia melmelada de nabius, però com en Roc se la va acabar, va acabar micromentint per segona vegada en el conte. “A mi m’agraden més soles”. els va dir. Quan van arribar la Rocío i en Carles de ballar, els nens estaven al llit i l’home estava dormint al chaise longue de l’Ikea del menjador. La parella van trobar una falta d’educació despertar-lo i van deixar que s’hi quedés tota la nit. S’hi va quedar vuit anys. Al cap de poc, al Carles l’hi van detectar càncer de testicles i l’home va esdevenir necessari per encarregar-se dels nens. Al cap de cinc mesos el Carles va morir. L’home es va convertir en un refugi on la Rocío podia abocar les penes de la mort del seu marit. Aquest refugi es va desenvolupar en forma d’atracció poc abans que el Roc i la Vinyet, després d’una partida de bitlles al Wii Sports Resort, se’ls trobessin al llit despullats. Al tercer any, al Roc se li va escapar un “Papa!”, que anava dirigit al nostre home que actuava com a tal. Set anys després se’ls va tornar a espatllar l’aire condicionat. L’home va començar a fer la seva feina, mentre la Rocío, que ja superava els quaranta, el mirava des del menjador fent veure que llegia un llibre. Estaven enamorats. Al cap de set minuts li va oferir un got d’orxata. Se’l van anar a prendre a l’habitació. La Rocío, com també portava dos fartons, no li quedaven més mans per obrir la porta i li ho va demanar a l’home. Ell no va poder. En aquell moment va raonar tres opcions dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt o amb la mà esquerra no tenia suficient força per poder-la obrir. No va ser cap de les tres. La cria d’hipopòtam estava a l’altre costat fent pressió amb el seu cos. Al llit, van parlar d’un poble indi on l’orxata és pràcticament sagrada i la utilitzen per a banyar-se. Quan la banyera és ben plena d’orxata s’hi posen dins i col·loquen una mena de pastilla ensucrada efervescent que fa pessigolles a les cames. En els barris humils acostumen a banyar-se amb xufa de mala qualitat i el bany és molt aquos, però a les zones més riques la barreja agafa una textura gairebé de puré de patata. De tant en tant es donaven un petó i així eixugaven les gotes d’orxata dels llavis de l’altre. “Fa molta calor” va dir la Rocío mentre es treia el vestit de color beix, mullat a causa de la part oval còncava d’una cullera petita que l’havia esquitxat. L’home, per compromís, al veure’s en superioritat vestimental es va treure també el mono blau que s’havia posat per arreglar l’aire. Ella va començar acariciant-li la cama. Van intentar col·locar-se l’un damunt de l’altre, però les respectives suors feien que rellisquéssin i que qui estava a sobre caigués sobre el llit. La cria d’hipopòtam els estava observant des d’una cantonada del llit. Al cap de deu minuts d’esllavissades ella va tenir una idea. “I si vas a acabar la teva feina i després tornes? Jo t’esperaré aquí”. Va tardar 43 minuts a arreglar l’aire condicionat.

Quina va ser la seva sorpresa quan al tornar cap a l’habitació, la Rocío ja no hi era. Només hi havia la cria d’hipopòtam mastegant una mena de tela color beix. L’home va recordar que els hipopòtams odien la calor, i per això solen passar el dia dins l’aigua i surten a la nit per alimentar-se. Quan suen, solen posar-se més agressius i segreguen un líquid rosat que protegeix la seva pell davant el sol i la calor. Davant d’aquell escenari l’home va pensar en marxar. Però no va poder. No perquè la porta estigués tancada ni peses molt, sinó perquè dins s’hi estava molt bé, ara que ja hi havia aire condicionat i a fora feia una calor insuportable. Va tancar amb clau la porta de l’habitació on romania l’hipopòtam i va cuinar mongeta tendra i patata.

Mai li havia agradat la seva feina, els reparadors d’aire condicionat. Aquelles persones que es passen el dia treballant en edificis sense aire condicionat i quan l’arreglen se’n van. Per tant, va quedar-se a la casa quasi un any més. El Roc l’anava a visitar els diumenges i li parlava de com estava la Vinyet, de l’olor del mar, de com li agradava l’Eto’o, no pas perquè fos del Camerun on hi tenia uns amics universitaris i per tant bona relació amb el país, sinó com a futbolista; i de moltes coses més. Ell menjava torrades amb hummus o guacamole, bevia orxata i gaudia de l’aire condicionat estirat al sofà chaise longue de l’Ikea. Al cap d’onze mesos l’aire condicionat es va tornar a espatllar. Cansat de tornar a escoltar el lleuger degoteig d’aigua que anava a parar al cubell de fregar perfectament situat perquè les gotes caiguessin dins, l’home va decidir tornar a casa seva. Tornant pel carrer xiulava la cançó de Bruno Mars que al videoclip surten ell i cinc micos en calçotets. Quan dic ell, em refereixo al Bruno Mars, no al nostre home. El nostre home no portava calçotets. Als tres mesos d’estada a la nova casa se l’hi havien trencat i no havia tingut la necessitat de comprar-ne més. Al cap de tres quarts d’hora va arribar al número 90 del carrer major de la ciutat, el seu pis. Havien passat nou anys des del dia que havia marxat de casa, havia pixat al Kentucky i havia arreglat l’aire condicionat de la casa de la noia del vestit de color beix. Davant de la casa hi havia un bar on li va semblar com si les mateixes persones que estaven el dia que va marxar encara hi fossin menjant patates braves. De fet n’hi havia una, la Gisela, una noia del poble amb els cabells arrissats que hi era nou anys enrere menjant un entrepà de calamars i també quan va tornar, atipant-se de patates braves que farien que després no dinés. Feia molta calor, va entrar a casa i va asseure’s a la butaca gran del menjador. Es va disposar a encendre el seu ventilador, però quina va ser la seva sorpresa al veure que no funcionava, estava espatllat. Aleshores va recordar que aquella tarda tenia una cita, havia de reparar un aire condicionat al barri del nord. Amb sort s’hi podria quedar uns vuit anys més. Va anar al seu lavabo. Va pixar sense aguantar-se-la i movent la cintura. L’home es va pujar la cremallera dels pantalons i no va eixugar les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. A casa seva mai ho feia.