27/04/2022
Cal recursos quan hi quedo. Sobretot quan us arrepleguen. Ras i curt, els encaminaments són perfectes. A més a més, permeten un amunt i avall. Antany, el Zurich era un lloc d’encontre habitual. En l’actualitat, demano que m’arrepleguin a l’encaminament del vestíbul de metro plaça Catalunya. Obstacles, semàfors o voreres enormes amb terrasses sense marques m’aclaparen. Com que és la única marca on em cito, un encaminament no té pèrdua. Llavors, referents o voluntaris venen a buscar-me. Naturalment, de vegades no ens pesquem a causa de malentesos. Per sort, els mòbils senyalen. Més exemples, a l’estació RENFE de Sants, sovint hi quedo davant del panell de l’entrada als metros. Per descomptat, l’encaminament hi ajuda. Com que som persones de sorollam característic, de seguida, ens cacem. Aquestes marques són les autopistes de cegos i sordcecs. Per descomptat, seure en una cafeteria o una taverna no és una mala decisió. Però, si vaig sol, depenc molt de l’audició. Per tant, als encaminaments, mesuro els volums de brogit. Per això, no m’aventuro en cites de bars. Sembla una fotesa però els sordcecs funcionem així. Saber on anem, significa tenir recursos. Quan depenem, la mobilitat és més petita. De vegades, també l’atzar ajuda. Però, llavors ja no som tan valents.
Agustí Vilar
