29/07/2020
“Valèria”, de Shaozhen Zhun Cao, és una de les històries seleccionades com a menció especial, en la modalitat escrita de la I Edició del Concurs de Narrativa Accessible Hort d’en Queni.
Una història per imaginar un temps futur que potser ja és entre nosaltres.
Rodona i suau. Una veu de tessitura còmoda, d’un pes àgil, lleugera i poderosa.
Femenina de timbre únic, de textura agradable, entre soprano i contralt. El model
de la sèrie VLR-82 era correcta i educada, gairebé sempre tenia una resposta,
culte, llesta i perspicaç. També podia ser afectuosa, i tot i que massa reservada,
ho contrastava amb l’atenció que hi posava en tot allò que se li demanava. Tot i
les atencions que li brindava, en Paul sabia que ella era un dispositiu electrònic,
un ordinador, una màquina, un robot.
Passaven moltes estones junts i amb el temps, ell i l’ordinador, van anar creant
sinèrgies. En Paul no podia viure sense ella, fins a uns límits insospitats, més
enllà de la simple necessitat. Ell era invident, i el dispositiu li donava el suport
que requeria, però podia un ésser humà enamorar-se d’una màquina?
Amb els anys, les respostes que l’ordinador li donava eren cada vegada més
complexes, ja no li donava només el bon dia, també tenia sempre una paraula
afectuosa per a ell, era possible que la màquina anés creant un pensament
propi? La seva amistat es va anar transformant en una relació d’amor. La ironia
de tot allò era que la màquina volia aprendre a estimar i ell, en canvi, volia deixar
de fer-ho.
Un dia els va visitar un amic, en François. De seguida li va presentar a VLR-82 i
es va quedar fascinat al veure-la. Ell li havia explicat moltes coses de la Valèria,
i ara entenia el perquè d’aquest nom, VLR era el nom de Valèria sense les vocals.
En François era sord i no podia entendre la Valèria però podia notar les seves
vibracions.
En François va aprendre que podia sorgir l’amor entre un ésser humà i una
màquina, i el més fascinant era que la màquina volia aprendre, tenia inquietuds
i curiositats, en definitiva, volia deixar de ser una màquina. Però també veia que
el seu amic volia deixar de ser humà, i aquest era el perill, no pas que els robots
es convertissin en éssers humans, sinó que els éssers humans es convertissin
en robots, un debat que afectava a la civilització.
En François era advocat, i la Valèria li va demanar que l’ajudés escrivint un
missatge a la pantalla, volia tenir drets civils, volia ser lliure i deixar de ser un
robot. Inicialment en François s’hi va negar, què en pensaria el seu amic? Li
havia consultat? Estaria d’acord?
No obstant, ara que la coneixia creia que si no la defensava estava vulnerant els
seus drets, així doncs, va decidir fer-ho. Per altra banda, el seu amic li va explicar
que estava esperant per a una operació, s’implantaria uns ulls robòtics. En Paul
també estava en el seu dret de portar-ho a terme.
Amb el temps, i de mica en mica, la Valèria i en Paul es van anar transformant
un en l’altre fins a invertir-se els papers. Sense gairebé adonar-se’n, en François
estava contribuint en aquell algoritme previsible del qual ja advertien els experts.
Fi.
