04/11/2021
A mesura que la mobilitat s’escurça, creix l’ansietat. Naturalment, si no la practico quotidianament, l’adaptació se’n ressenteix. Vet aquí, com cargols i sargantanes ens movem davant reptes i obstacles. Per exemple, l’adaptació funciona en doble sentit. És a dir, mai no podem baixar la guàrdia. Només avancem si ens adaptem al soroll que cal suportar o pescar. Si ho deixem córrer, la sordesa és irreversible. Per tant, no hi ha cap altre opció. No tinc cap inconvenient en dir-ho. La meva adaptació ja porta trenta anys ben llargs. Dit d’una altra manera, que duri. Quant a l’ansietat, el tema encara és més costerut. Quan més us adapteu a l’audició de les vostres orelles, més sensible sou a l’ansietat. Oïda i sistema nerviós viuen sempre connectats. De fet, tots els altres sentits el tenen com afluent. Si sofriu una qualsevol dentallada de l’ansietat, cal detectar-la ben aviat. Si no ho fem així, les conseqüències deterioren les condicions de vida. Per a les persones sordcegues, aquesta possibilitat la desballesta encara més. En unes altres paraules, instantàniament l’ansietat ens fa perdre audició. La proverbial desconnexió de les persones sordcegues, ve de la tensió a què vivim sotmeses amb la falta de comunicació. Ras i curt, quina mobilitat fem sense comunicació?
Agustí Vilar
