24/08/2020

“El bon dia”, de Martí Aranda Silvestre, és una de les històries participants de la I Edició del Concurs de Narrativa Accessible Hort d’en Queni. 

Una història per gaudir-la amb tots els sentits.

Comença a fer-se de dia dins de casa. Sento com la llum del Sol m’escalfa suaument mentre continuo estirat. Em fa sentir tant a gust i tranquil que només vull seguir dormint. No tinc res important a fer, així que si vull puc seguir dormint… Que feliç estic!

Au va! Però què estic dient? Els dies s’han d’aprofitar, sobretot amb aquest Sol que fa! És hora de llevar-se! Primer vaig a despertar a la família, són molt mandrosos. Vaja! Sembla que algú s’ha llevat abans que jo.

Què és això? Noto, noto una olor molt bona a casa… Mmm, quina bona pinta que fa… I tinc gana, així que aniré a esbrinar què s’està cuinant. Carai, cada cop noto més aquesta olor, crec que m’ha hipnotitzat. No hi ha res millor que llevar-se amb una olor tant agradable de menjar a punt. Està clar que la olor m’ha portat ràpidament cap a la cuina, però just abans d’entrar-hi, a algú se li ha acudit la “meravellosa” idea de donar-me el “bon dia” amb un bon ensurt agafant-me pel meu darrere per després abraçar-me. Reconec que només amb l’abraçada ja m’hauria conformat, ja que és la única cosa que m’ha permès passar per alt l’ensurt. Per evitar que l’abraçada m’ofegui, simplement li dono les gracies amb un petonet i m’allibero. Per si no quedava prou clar, a casa potser hi ha algun mandrós, però d’afectuosos… Ho som tots (sí, jo també tinc la meva dosi).

En fi, tornant a lo que realment m’interessava: Tinc gana i vull menjar de lo que s’ha cuinat. I mentre espero a que em preparin el plat, la resta de la família s’ha anat posant en marxa. Saber-ho era fàcil. Quan el menjar s’olora, el terra sempre tremola. Qualsevol diria que es posen a ballar tots a la vegada! Dos per aquí, un per allà… Com acostumo a esverar-me amb tant de moviment, sempre opto per quedar-me a un racó de la cuina. Així m’asseguro de ser el primer en poder menjar. No obstant, sempre passa el mateix. Fins que el terra no deixa de tremolar, no tinc menjar. I el que és pitjor… Mai tinc menjar del que s’ha cuinat. Òbviament no té el mateix gust a lo que he olorat, i un cop m’he acabat lo meu,  no em puc resistir a demanar a algú de la família que me’n doni una mica. Per sort, després d’insistir, sempre aconsegueixo que me’n donin, però tot i que em sembla poc, realment està boníssim. Així que no puc queixar-me.

Un cop enllestit el primer àpat del dia, toca anar a veure els meus amics! Tinc moltes ganes de parlar amb ells. Són tots uns bromistes, però són de molt bona pasta. Sempre procuro veure’ls sovint, però a vegades no sempre coincidim. Així que, a saber amb qui em puc trobar! Per desgracia, no puc sortir sempre que vull. A casa cadascú té les seves tasques, i degut a que jo necessito que algú de la família m’acompanyi quan surto de casa, he d’esperar a qui em pugui acompanyar. Avui no m’ha fet falta esperar gaire, així que estic encantat! Un cop estem tots a punt, ens posem a respirar aire fresc només obrint la porta de casa.

Oh, que agradable… Plantes, humitat, una suau brisa i un Sol radiant. Què més puc demanar? Carai, és veritat… Els meus amics! Tant de bo me’ls trobi a tots! Mentre vaig seguint el camí en estupenda companyia, noto com algunes de les pedres que hi ha es topen amb el meu caminar lent. Carai, algunes cremen una mica de l’estona que porten rebent llum del Sol, però no em molesten pas. Per altra banda, alguna de les plantes que hi ha tampoc es pot resistir a enredar-se amb el meu cabell quan el camí es fa més estret. Això sí que és incòmode, però per sort la meva companyia s’encarrega de cuidar-me bé en tot moment, cosa que agraeixo moltíssim. Poc després ”d’alliberar-me” d’aquesta planta tant malvada, noto com el camí es torna a ampliar, i de sobte (perquè aquí sempre, però no sé en quin moment, m’emporto una sorpresa de lo més agradable) noto com totes les pedres s’han esfumat! Ara ja no tinc pedres al camí, tinc sorra!

M’encanta! D’acord, reconec que la sorra també està calenta, però almenys no he de seguir topant-me amb les pedres. I lo millor de tot, és que després de la sorra calenta sempre tinc la benvinguda de l’aigua per poder refrescar-me… I aquí la tinc! Oh, però què bé s’està… No puc estar-me de mullar-me bé tot el cos, ho necessitava per compensar la calor que feia mentre anàvem per la sorra. Per altra banda, no podia allunyar-me de la meva companyia. Aquesta no em molestava gens, ja que sempre ha estat estupenda amb mi, però sabia que si em separava, em podria perdre, i no vull que em passi això.

Recent refrescat, decidim seguir passejant per la sorra humida, cosa que em permet gaudir de la sortida sense cap mena de molèstia. Estic molt content. Passada una bona estona, arribem al lloc on acostumem estirar-nos per prendre el Sol, tot i que jo sóc més de seure. D’aquesta manera, mentre la meva companyia està prenent el Sol, jo em quedo assegut al seu costat sense allunyarme.

Quan tinc ganes de veure aigua (com ara mateix), no dubto en avisar a la meva companyia perquè me’n doni una mica. Reconec que sovint li costa entendre’m, però ho aconsegueix.

Mentre passa l’estona, no puc evitar pensar en els meus amics. M’agradaria tant poder trobar-me amb ells… És cert que ara no és fàcil per mi poder veure’ls, però recordo molt bé les seves cares, la quantitat de moments compartits, les seves expressions… Fins i tot les seves olors! No eren pas dolentes, però amb el pas del temps, m’he adonat de que cadascú tenia un aroma propi. Abans no li donava cap importància, en canvi ara… És la única manera que tinc de poder-los reconèixer. El primer aroma que tinc en ment és el del romaní, que fa anys que no he pogut tornar a sentir. Era d’en Toni, sempre vivint “entre les plantes”, tot i que la olor indicava amb quina estava més a gust. El segon era de l’aigua salada, que puntualment me l’he trobat durant algun passeig. Aquest pertany al Roc. Li encanta l’aigua, però normalment no és capaç de sortir fins haver aconseguit pescar una bona peça. I per últim i no menys important, és el de la Neli. La conec des de sempre, una meravellosa amistat i sempre disposada a passar una estona amb mi. Últimament no parla amb mi, i em té preocupat. Però inevitablement, sempre m’acabava enganxant al nas la seva olor, olor a… Oloro a gessamí? Ne-Neli?

No he pogut evitar girar-me mentre seguia aquesta olor. Crec que ara tinc a algú al meu davant. No diu res, però fa olor a gessamí i estic nerviós. Decidit, aviso a la meva companyia perquè m’ajudi. Noto que s’incorpora, però no sembla que faci res al respecte. Això és bo. Serà la Neli que ha vingut a veure’m? Perquè segueix sense dir-me res? Mentre tinc aquests dubtes, noto que la olor de gessamí m’abriga amb força, just després, rebo un petó a la galta. És la Neli! Ella sempre m’ha saludat així! Que feliç sóc!

Crec que les hores em passen com minuts, i la meva companyia ha tingut el detall de portar-me menjar per poder estar més temps amb la Neli. Curiosament la Neli segueix sense dir-me res, però sembla que tot i així no tinc motius per haver-me de preocupar. S’ha quedat amb mi, m’ha mimat molt (potser més de lo habitual) i com de costum la seva olor a gessamí se m’ha tornat a enganxar bé al nas.

Vaja, el Sol ja no escalfa tant com abans, crec que comença a fer-se de nit. Al notar com la meva companyia es torna a incorporar, dedueixo que ara és l’hora d’acomiadar-se. La Neli no diu res, però com segueixo notant la seva olor al meu davant, no dubto en donar-li un petó ben gran. Però, no la trobo. Un moment, s’ha anat sense acomiadar-se? A cas se m’ha quedat la olor enganxada fins i tot quan no hi és? No passen ni cinc segons quan de sobte la olor del gessamí em dona una bona abraçada… Que feliç em fas Neli! Encantat, m’acomiado d’ella i faig el camí de tornada amb la meva companyia cap a casa. Espero tornar-la a olorar ben aviat. És una gran amiga. Carai, al entrar per la porta de casa me n’adono de lo esgotat que estic. Ha estat un dia molt llarg, però ben aprofitat.

Crec que estem tots a casa, al cap i a la fi, la cuina fa bona olor com de costum i alhora el terra tremola amb la mateixa força de sempre.

Com és habitual, després d’un passeig així cal netejar-se, així que, tot i que no vull desfer-me d’aquesta olor tant agradable a gessamí, algú de casa em dona un cop de mà per acabar de treure’m les restes de sorra amb un sabó d’olor peculiar, com a menta potser…

Un cop ben asseca’t, opto per estirar-me al matalàs on acostumo a fer les migdiades. Aquest cop, segurament passaré aquí la nit. Estic rebentat, però abans d’adormir-me, has de saber que em dic Dia. El meu aroma, és la menta. I tot i que aquest aroma mai se m’enganxarà, sens dubte desitjo que tinguis un dia tant bo com jo.

És curiós, a vegades, quan tanco els ulls, he pogut tornar a veure a tots i escoltar el que m’envolta, però això no em passa mai de dia.