ESPECIALES, la pel·lícula que tothom hauria de veure

Dimecres 26 de febrer l’APSOCECAT va participar en la preestrena de la pel·lícula “ESPECIALES”, guardonat film dels mateixos directors d’INTOCABLE. El visionat avançat va ser possible gràcies a la generositat de Filmax Gran Via 2 i de A Contracorriente Films.

02/03/2020

La preestrena d’ESPECIALES organitzada per l’APSOCECAT va comptar amb la valuosa presència d’amics, coneguts i professionals. Hi van assistir unes 50 persones i el donatiu per concepte d’entrades va ser de 383 €.

ESPECIALES explica la història real de Stephane Benhamou i Daoud Tatou, dos amics amb creences religioses diferents que, no obstant això, van crear una organització sense ànim de lucre per ajudar a petits i adolescents amb greus afectacions de l’espectre autista. Vincent Cassel, Reda Kateb, Aloïse Sauvage i Mirabela Vian conformen el repartiment.

Des de l’APSOCECAT volem compartir les nostres reflexions sobre aquesta pel·lícula, una obra  de visionat (moralment) obligat per a qualsevol ciutadà i per a tothom en l’entorn dels serveis socials, especialment aquells en càrrecs de responsabilitat. Qui no conegui les situacions que enfronten les famílies amb persones amb discapacitat, té aquí un document que recull gairebé totes les arestes d’una vida que es fa feixuga en l’intent d’atendre una persona amb necessitats complexes.

Qui ha viscut aquestes situacions sap de les 24 hores de dedicació: intenses, cada dia, tota la vida, plogui o faci sol. La cerca de solucions és més aviat un seguit de fracassos que d’alegries: ni centres residencials ni centres de dia, per no parlar de quan es fan adults i queden fora de l’etapa d’escolarització o de les opcions laborals. Cap ajut que permeti als pares mantenir una certa normalitat, ni familiar ni laboral. Suma també l’escassetat de professionals qualificats per atendre segons quins perfils. I diners; els diners sempre falten perquè no és possible portar una vida productiva alhora que tenir cura d’una persona que requereix d’atenció permanent, a més d’una dosi molt elevada de paciència i de resistència a la frustració.

I les entitats. Quan tot falla queda una família esgotada i empobrida (mares soles en risc d’exclusió social són majoria), que afortunadament troben alguna petita associació. Entitats que treballen amb les ungles, amb més voluntat que diners, amb més mística que futur. I aquí ESPECIALES també ofereix una visió real i honesta de com porten el dia a dia les entitats que atenen casos de difícil abordatge: en locals petits, estirant els números per pagar nòmines de personal que fa miracles, amb dedicació 24 hores i caps de setmana. Tot això acompanyat d’una demanda impossible d’atendre perquè no per més estirar s’arriba a tot aquell que ho necessita.

ESPECIALES, diuen, va d’autisme, però és molt més que això. Va de com el tram de les entitats que atenen casos de persones amb discapacitat més complexos es deixen la pell per fer el que no fan les institucions. Per atendre (i entendre!) els casos que ningú no vol, els que no donen per històries de superació, que no estan per batre rècords d’algun esport extrem i que no adornen en fotos al diari.

Justament per això, el visionat realment obligat hauria de ser per a directors, secretaris, diputats i ministres que des d’una  butaca còmoda i un despatx ben ubicat legislen, decideixen i assignen pressupostos de llaminadures a projectes i programes d’atenció a persones i famílies en situacions realment desesperades. Una distància que cal escorçar: entre la butaca i la mare, la butaca i el fill “especial”, la butaca i les entitats. Les petites, les ofegades, les que fan la feina que ningú no vol. Les que no tenen ni butaca ni pressupost.