17/08/2021

“La Riquesa d’allò que no té nom”, de Rosa Campmany Font, és menció d’honor en la modalitat escrita de la II Edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni.

.

L’Antoni té cinquanta anys i sap que està malalt. Ho sap perquè tot el cos li fa mal, sobretot el cap. No para de tossir, amb una tos que li deixa el pit adolorit.
Del llit de casa seva, on la mare i la germana tenen cura d’ell, l’han traslladat a un altre molt dur que no para de moure’s i, després, a un altre més tou que ja no
velluga. No sap on és ni què li està passant. Unes mans estranyes el despullen i el palpen. Mans fredes, com de plàstic, molt diferents a les que ell està
acostumat, que li transmeten uns signes que ha aprés a entendre amb el temps i que volen dir coses i permeten comunicar-se amb l’entorn. Aquestes mans, en
canvi, tan sols el mouen d’una banda a l’altra, omplint-lo d’incertesa i temor. On és la seva mare, la que sap entendre quan ell té fred o gana. On és la Sol, amb
les seves manetes suaus i tendres que li ensenyen tantes coses. Per què l’han deixat abandonat? Per què l’han allunyat de tot allò que ell coneix tan bé i l’han
portat a aquest lloc estrany? Qui són aquests èssers que l’envolten, que burgen el seu cos per totes bandes i li fan empassar una mena de tub per la boca? Ara
l’han punxat! Li han fet molt mal! L’estan matant?

De sobte sent que arriba la son. Molta son. Serà això la mort? S’està morint potser? Aquest assossec que ocupa el seu cos de dalt a baix vol dir deixar de respirar, de viure?

Sense voler, l’Antoni deixa de pensar i cau en un buit profund.

Desperta sense saber on és. Aquest llit no és el seu. Això sí que ho sap, ho palpa amb tot el cos. Aquest cos que no entén per què li costa tant de moure. No pot. Ni tan sols pot tombar-se per canviar de postura. La seva espatlla cruxeix de dolor. A més a més té fred, molt fred. Tot al seu voltant és fred i ell no sap on és.
Tan sols sap que no és a casa seva.

Ara està sol, perquè l’aire al seu voltant no es mou. No li arriba cap olor. Bé, sí, però és una olor estranya i desconeguda. No és la olor càlida de la mare, que
arriba cada dia als seus narius tan bon punt desperta i que ell coneix tan bé. Tampoc és la olor fresca i jove de la Sol, que omple d’alegria i consol el seu
ésser, o la de les verdures fresques que creixen a l’hort on la noia el porta de tan en tan perquè ensumi els fruits que creixen allà i que la mare li posa al plat perquè ell assaboreixi amb plaer.

Sap que Sol no és el nom de la noia, però ell és incapaç d’entendre què vol dir Laia, malgrat que ella s’hagi esforçat tant en explicar-li. Per l’Antoni ella és l’escalfor i la calidesa que sent de vegades quan surten a passejar i que omple el seu cos i l’acarona. On és ella? Per què no el ve a buscar i se l’emporta a casa? Vol sortir d’aquest lloc que no coneix i que l’omple de basarda. Torna a concentrar-se en aquesta olor freda que sent ara. Una olor que li entra pel nas i gairebé li fa mal. Una porta s’obre. Ho palpa a l’aire d’aquest lloc on es troba. Algú es belluga al voltant del llit. Hi ha més d’una persona. El tomben cap a una banda, li posen una cosa freda sota el cos, el tomben cap a una altra tibant aquesta roba aspre i freda que l’envolta. Cada cop té més fred. Aquestes mans tan estranyes i alienes, que no li aporten cap mena de consol, treballen al seu voltant sense treva. Posant, traient, punxant, movent l’aire i remenant el seu cos amb cura, però sense la tendresa a que està acostumat. Li treuen el tub de la gola i sent alleujament alhora que l’ataca un accés de tos que gairebé l’ofega.

Sol!… Sol, on ets?… Vine i treu-me d’aquí!… Voldria cridar, però no pot. Mai ha pogut, però ara sent que ho desitja més que mai.

La Laia arriba a casa. És de nit i està cansada, però no es pot permetre reposar. Els llibres oberts i plens d’apunts que hi ha damunt la taula l’indiquen que encara
li queda força tasca per fer abans d’anar al llit. Un cop a la cuina, buida el menjar que ha comprat per sopar. Encén un fogó per posar-hi una olla plena d’aigua on hi va avocant els aliments per fer-hi un brou. D’aquesta manera, i mentre estudia, s’anirà fent el menjar per a unes quantes nits. Es treu les sabates i, descalça, camina cap el sofà per jeure uns minuts, els justos fins que l’aigua comenci a bullir i pugui abaixar el foc sense còrrer perill de que el líquid es desbordi. Tanca les ulls i s’endormisca, quan de sobte sona el mòbil. Oh, no! Sisplau! Una estoneta més en aquest estat de pau que començava a envoltar-li el cos. L’aparell calla uns segons per tornar a dringar com un descosit. S’ha acabat el descans. L’ha d’agafar. Aquesta insistència vol dir que és necessari que despengi. Número desconegut hi diu a la pantalla. Què estrany. A aquestes hores ningú la truca apart de la mare, sempre amoïnada per ella.

-Digui?

-Laia, han ingressat l’Antoni! Estava molt malament i l’han portat a l’hospital! Està sol i molt espantat! No deu entendre res!

-A veure, calma’t, Maria -respon la Laia, que en principi no ha reconegut la veu esverada de la dona que es troba a l’altra banda de la línia. -Digue’m a
quin hospital l’han portat i jo em posaré en contacte amb ells. No pateixis.

-Gràcies. Moltes gràcies, Laia. Ara mateix estic tan atabalada que no recordo on he posat el paper que m’han donat els de l’ambulància. El vaig a buscar i et torno a trucar.

La Laia va a la cuina i abaixa el foc, que ja bull a cor que vols i deixa anar una flaire que fa rugir el seu estòmac afamat.

L’Antoni dorm a estones i després desperta esglaïat. La tos ha anat minvant i ja no sent tant dolor al cos, però ara és la seva ànima la que es dol. Es dol de la soledat i la incomprensió de tot allò que l’envolta. Té fred, molt fred, i cap d’aquells èssers estranys que venen a remenar-lo de tant en tant sembla adonarse’n, mentre que ell no s’hi pot comunicar. Les forces l’estan abandonant de mica en mica. Per fi entén que no era abans quan s’estava morint. És ara. Ara, que ja es pot moure d’una banda a l’altra d’aquest llit, es posa de cantó i s’arrauleix fins a quedar com el fetus que un dia va ser dins el ventre de la mare. Sol, sense cap mà amiga que el pugui ajudar, l’Antoni s’abandona i es deixa anar cap el no res.

Les infermeres ajuden la Laia a posar-se la complicada vestimenta que el protocol recomana en els casos de Covid. L’equip de protecció individual (EPI),
doble mascareta, dobles guants i una pantalla protectora, fan que se senti com una mena d’astronauta a punt d’enfilar-se en una nau que la conduirà a un altre
planeta. Així guarnida, camina per un passadís de l’hospital en direcció a la cambra de l’Antoni. Quan obre la porta el veu d’esquenes damunt del llit i en
posició fetal. Es tem el pitjor. Que no la reconegui, que s’hagi deixata anar davant la incomprensió d’uns fets que li resulten del tot aliens. S’hi apropa i, amb molta cura, col·loca una mà a l’espatlla de l’home obligant-lo a tombar-se. L’agafa de les mans i li explica, amb el llengua de signes, que és en un hospital, que hi ha metges i infermeres cuidant-lo i que la seva família ho sap, però no el pot anar a veure. L’Antoni es desfà de les mans de la noia. Aquesta noia a qui tant estima i que tant l’ha ajudat, però amb la que està molt enfadat ara mateix, perquè ha trigat tant a venir mentre ell es moria de fred i soledat. Sent que li posen una manta al damunt i aquest benestar el fa sentir-se millor i, sobretot, acompanyat. Per fi sent que algú vetlla per ell, però no es troba amb forces per expressar-ho.

Quan la Laia surt al passadís, acompanyada per una doctora, les infermeres li pregunten com poden comunicar-se amb aquest malalt i saber quan sent dolor i
on. La Laia, imaginant la situació, ha portat un cartell fet a casa que enganxa a la porta de l’habitació de l’Antoni i en el que hi diu: “SOC UNA PERSONA SORDCEGA, NO ET PUC VEURE NI SENTIR”, acompanyat d’unes pautes bàsiques de comunicació. L’Antoni, arraulit damunt del llit de l’hospital, plora sense que cap so escapi de la seva boca. Plora en silenci, com ho ha fet des del dia en que va nèixer, però no ho fa amb por com llavors. Avui plora d’emoció i agraïment. L’escalfor que li recorre el cos és tan confortable com la que sent al cor. Ara sap que es curarà, que tornarà a casa amb la mare i que, un dia, tornarà a sortir al carrer amb la Sol per anar a l’hort i ensumar les verdures que hi creixen i que la mare cuinarà per ell. Això és tot el que l’Antoni desitja. Allò que per alguns pot ser molt poc, però que per ell representa tota la vida.