01/12/2021
Si no surto amb motxilla, no vaig segur. Dins la motxilla hi tinc un altre bastó. De vegades, llibres de braille i una cantimplora. De fet, com si fos un perpetu excursionista. Però, en realitat, com a sordcec procuro lliscar segur. En aquests casos, quan no bado vol dir que el tacte vigila. En unes altres paraules, si em penjo la motxilla, me l’enredo amb el meu propi genoll. Així, doncs, mai no me n’oblido on és sigui on sigui. Curiosament, amb el bastó faig la mateixa operació. Quan no tinc més ganes d’aguantar-lo quan sec en un establiment o viatjo, el migparteixo i el penjo damunt dels meus propis genolls. El contacte amb el meu propi cos, fa que sempre sàpiga on són els meus estris. Naturalment, us pot semblar una niciesa. Però, quan els sentits no us fan la feina, orientar-se i saber on sou és molt més important que totes les vostres endergues. Una altra cosa, és el drama de perdre una motxilla. En el nostre àmbit, no falla, com que no la toquem, immediatament l’oblidem. Quan vaig perdre la que més m’agradava, vaig aprendre prou bé la lliçó.
Agustí Vilar
