Sordceguesa, educació i família. Anàlisi i reflexions sobre l’obra “El Miracle d’Anne Sullivan”, estrenada el dia 6 de febrer al Teatre del Raval, a Barcelona
Per Xavier Capdevila, psicòleg especialitzat en sordceguesa i membre de l’equip tècnic de l’APSOCECAT
06/02/2017. Fa uns dies vam tenir el plaer d’assistir a l’estrena de l’obra de teatre “El miracle de Anne Sullivan”. La encantadora gent del Teatre del Raval va tenir a bé convidar-nos a uns quants d’APSOCECAT, doncs el tema de l’obra és de la nostra associació: la sordceguesa i l’abordatge dels reptes que planteja. Sordceguesa, educació i família conformen el nostre hàbitat professional.
No sóc crític ni vaig habitualment al teatre, però sigui com sigui haig de referir que l’obra em va agradar molt, a l’igual que a tot el grup que hi anàvem. La composició escènica i, sobretot, la interpretació dels actors treuen el màxim de sí d’aquesta adaptació catalana del text que William Gibson va escriure l’any 1959.
A part de recomanar-vos que no us perdeu la oportunitat d’assistir a una representació d’aquesta obra, en aquest text faré una interpretació i anàlisi del que s’hi veu referent a la sordceguesa, des del meu punt de vista com a professional amb contacte regular amb la realitat d’aquesta discapacitat.
L’ENSENYAMENT D’HABILITATS DE COMUNICACIÓ
Abans de començar a parlar sobre el personatge és obligatori fer un incís en l’actriu que l’interpreta: Mar Ferrer. Una actuació brillant i intensa que ja mereix per si sola pagar el preu d’una entrada. El repertori de manierismes, estereotípies i conductes que desenvolupa al llarg de l’obra són molt versemblants.
Ara, sí, les reflexions sobre la sordceguesa. Tal com es narra a l’obra, Helen Keller es queda sordcega a edat molt prematura, als 19 mesos d’edat. Anne Sullivan, la seva mestra, comença a treballar amb ella quan té 7 anys i li ensenya l’alfabet dactilològic recolzat a la mà. Lletra per lletra, li va lletrejat accions i objectes del seu voltant.
Sent un cas que podríem considerar “quasi congènit”, on la persona encara no ha desenvolupat habilitats de llenguatge, xoca que l’Anne esculli aquest com a sistema alternatiu de comunicació, i encara més que la Helen l’aprengui tant ràpid. Habitualment, en els casos de sordceguesa congènita el primers tipus de sistemes de comunicació que s’utilitzen són icònics i senzills, utilitzant signes extrets de la llengua de signes o objectes referents, per exemple. A priori no és lògic que intentem fer servir lletres d’una llengua oral a la qual el nen ha tingut poc o cap accés.
Sigui com sigui, la realitat pot superar la ficció. Efectivament, segons està documentat, Anne va utilitzar dactilologia i la Helen va començar a entendre les primeres paraules en només un mes d’intervenció. Val a dir que la quan la Helen es va quedar sordcega ja tenia un petit repertori oral. I també és important tenir en consideració que, per contra del que es suggereix en el text de l’obra, on veiem que la Helen prèvia a l’arribada de la mediadora sembla no tenir cap sistema de comunicació, en realitat ja havia desenvolupat un llenguatge d’uns 60 signes cinèsics (signes corporals adoptats quotidianament). Així que Anne Sullivan no començava a treballar la comunicació totalment des de zero.
LA REALITAT I EL COMPORTAMENT DE LA HELEN
A l’obra de teatre també veiem una Helen amb un comportament molt disruptiu: trenca plats, mossega, esgarrapa, pega, dona puntades de peu… És ben cert que en casos de sordceguesa tant prematurs acostumem a trobar aquest tipus de comportaments. Generalment, estan relacionats amb frustracions comunicatives, derivats de la impossibilitat de fer-se entendre.
Posem-nos per un moment en el lloc d’una persona sense un sistema de comunicació per fer-se entendre: com expressaries que tens gana? Que et trobes malament? Que no vols fer el que et proposen? Que no estàs comprenent el que passa el teu voltant? Doncs lògicament ho acabaries per expressar amb comportaments d’aquest tipus. Així que més que problemes de conducta els podríem anomenar problemes derivats de frustracions comunicatives.
Però, tornant a l’obra, a mi em sembla veure que la Helen es comporta “malament” no pas per frustracions comunicatives, sinó que en la major part són comportaments desafiants: Helen està acostumada que obté el què vol quan vol, i que quan dóna puntades de peu, no només tothom corre a oferir-li-ho sinó que també la premien amb dolços per a que es tranquil·litzi. El que en diríem popularment una nena malcriada. I és que el comportament és un dels elements més difícils d’entendre en el ecosistema sordceguesa, educació i família.
Óscar, un dels nostres usuaris, posa content amb Mar Ferrer (Helen Keller) i Míriam Escurriola (Anne Sullivan) el dia de l’estrena
SORDCEGUESA, EDUCACIÓ I FAMÍLIA. LA MEDIACIÓ D’ANNE SULLIVAN
El rol professional que exerceix l’Anne rep molts noms diferents a l’obra: institutriu, professora, mainadera, etc. En aquella època encara no estava generalitzat el terme amb el que coneixem avui aquest rol professional: mediador en sordceguesa.
Com explica molt bé l’Anne a la família de la Helen, l’eix central la tasca d’un professional amb una persona amb sordceguesa congènita és procurar-li el desenvolupament del llenguatge, essencial per a permetre el seu creixement com a persona. Amb aquesta finalitat aprofita les oportunitats de la vida diària i els interessos de la Helen (per exemple, la nina), per a signar-li les paraules dels objectes i situacions immediats de l’entorn. Sempre anticipant i repetint, tot provocant situacions d’aprenentatge. A la vegada que li va ensenyant pautes de conducta i habilitats de la vida diària. Com veiem, en situacions de sordceguesa, educació i família van lligats en un sentit tan bàsic com l’aprenentatge de mètodes de comunicació.
L’Anne de la obra té un estil de mediació molt enèrgic, en algunes situacions brusc i que pot semblar fins i tot violent. Sorpresa per aquest tracte, quan la mare demana explicacions l’Anne respon que la Helen no necessita pas carícies ni afecte, sinó que necessita disciplina. “La lletra amb sang entra”, arriba a dir.
Moltes vegades Anne i Helen es barallen obertament “o guanyes tu o guanyo jo”. És un plantejament que puc entendre considerant per una banda el gran repertori de conductes desafiants de la Helen (des del primer moment l’Anne no pensa permetre’n ni una, trencant el cercle de recompenses que les alimentava), i per altra recordant que estem parlant d’altres temps, en els aquestes estratègies pedagògiques, basades en l’autoritat i la disciplina fèrria, estaven normalitzades.
No estic pas intentant concloure que l’estil de mediació de l’Anne sigui censurable, sinó que reflexiono sobre el fet de que hi ha altres estils de mediació diferents. N’hi ha durs i distants com el que mostra l’Anne, i també n’hi ha d’amorosos i propers. L’ús d’un estil o altre dependrà tant de la personalitat del propi mediador, del temperament de la persona amb sordceguesa, i dels objectius del pla d’intervenció a seguir.
Val a dir que l’Anne de l’obra no és només cops i baralles. L’actriu Míriam Escurriola interpreta de manera molt encertada la mirada del “bon mediador” cap al seu usuari: somrient, atenta i concentrada, curiosa, amorosa al cap i a la fi.
EL NEGUIT DE LA FAMÍLIA
Abans d’acabar aquesta entrada, cal parlar de l’entorn familiar, també molt ben representat en aquesta adaptació. La família comparteix amb nosaltres totes les seves preocupacions i els seus dubtes, que més de 100 anys més tard del cas de la Helen segueixen sent els mateixos.
Com veiem, sordceguesa, educació i família és una combinació complexa. Tinguem clar que no podem culpar a la família per la malcriadesa de la Helen. Es tracta d’una situació habitual en aquest casos: la família és veu sobrepassada, esgotada per una realitat que no sap com conduir. Pensem que fins al moment de l’arribada de l’Anne, no havien trobat ningú que els sàpigues orientar, donant-los claus per a entendre la conducta de la seva filla i donant-los eines per a poder-hi interactuar. I les resistències que demostren davant el treball de l’Anne són els normals de qualsevol sistema familiar.
CONCLOENT
Aquesta obra no només és una gran experiència per a l’espectador, sinó que també és una bona aproximació a la realitat de la sordceguesa, els reptes que planteja i la manera d’abordar-los.
Aquest text no pretén ser més que reflexions sobre la sordceguesa, i, específicament sobre sordceguesa, educació i família, amb els reptes que representa a banda i banda. No us perdeu l’oportunitat d’anar a veure l’obra, al Teatre del Raval i fer-vos la vostra pròpia impressió. Hi haurà sessions interpretades en Llengua de Signes Catalana i comptarà amb audiodescripció, així que no hi ha excusa per a ningú. Gaudiu-ne!
