16/03/2022
De seguida, en plena pandèmia, les terrasses s’engreixen. Sobretot en distàncies i martingales. En canvi, els sordcecs són reticents en passar-hi. Quan hi vaig, en pateixo bastant com a usuari. Segur, ara estic fresc, però, gens confortable quan el vespre ens pessiga a l’aire lliure. Sobretot en l’ús del soroll. Els sordcecs no patim de silencis, més aviat és el contrari. Particularment, en restaurants, tavernes i cafeteries. Sovint sóc dels qui m’agrada ser en una terrassa. El soroll a l’aire lliure, molesta menys que en interiors. Sobretot si el trànsit no aclapara. Com que és inevitable davant l’allau de terrasses, cal col·laborar-hi. Per exemple, en minimitzar la presència del plàstic, el metall i el vidre. Si som capaços de contrarestar aquesta presència amb fusta i roba de fil, oli en un llum. En unes altres paraules, les persones amb dificultats sensorials ho agraeixen sense saber-ho. L’assumpte és important. Si els mediadors, els guies i referents en són al corrent, el gremi potser s’adona d’aquesta problemàtica particular. En l’actualitat, administrativament la batalla va per uns altres camins. Naturalment, cal assegurar mobilitats que no són gaire segures. Després, l’accessible demana que escolteu tothom. Aquí, si veieu un sordcec en una terrassa, fotografieu-lo. Si fa no fa, és com veure un astronauta en una llauna de sardines.
Agustí Vilar
