21/12/2021

Fa uns anys una de les nostres associades ens va proposar una activitat per a fer des d’APSOCECAT: un vol en globus aerostàtic. Com totes les propostes que rebem, en vam prendre nota i vam intentar valorar-la, però encara no era possible. Tot i que ha passat un temps des d’aquesta proposta,  enguany gràcies al suport de la Diputació de Barcelona hem pogut fer realitat aquest desig.

D’aquesta manera, un grup de 4 persones amb sordceguesa acompanyades de 4 professionals de la mediació en sordceguesa, 4 persones de suport a la mediació i 3 persones de coordinació, vam poder gaudir d’un vol d’una hora en globus aerostàtic el passat 18 de desembre. Donat que el vol començava a primera hora del matí, l’activitat es va iniciar el divendres 17, dia en el que ens vam reunir tot el grup a la seu d’APSOCECAT per a fer la rebuda i que les persones participants es poguessin saludar i conèixer, així com també realitzar tests d’antígens per a poder garantir la seguretat de la sortida. Després de la trobada inicial vam marxar camí de Manresa en autobús on hi havia la l’alberg en el que ens vam allotjar. Un cop vam arribar, vam dedicar una estona a fer reconeixement de l’entorn i també a la socialització, ja que moltes de les persones participants ja es coneixien però que degut a la Covid i a que viuen en diferents territoris, feia ja un temps que no s’havien pogut trobar. Tot i que l’activitat principal era la sortida en globus, també el fet de poder relacionar-se entre iguals i conversar entre elles formava part de la sortida i és molt valorat pel col·lectiu.

El dissabte ens vam llevar ben d’hora per a poder ser a Callús, població propera a Manresa, a les 8 del matí. Quan vam arribar, l’empresa organitzadora va començar a inflar el globus en el que ens havíem de muntar i les persones amb sordceguesa van poder tocar-lo i sentir com s’inflava poc a poc, una manera accessible per a poder sentir el procés que calia fer per enlairar-nos. Un cop el globus ja estava força inflat, vam poder entrar-hi dintre i ser conscients de les grans dimensions que tenia el nostre passatge als núvols.

El globus era prou gran com perquè tot el grup hi pogués pujar, així que les 14 persones assistents a la sortida vam poder volar plegades. Un cop dins ens van explicar les posicions que havíem de mantenir per a l’enlairament i aterratge i ens vam disposar a enlairar-nos. El nostre vehicle aeri va arribar fins als 1.500 metres d’alçada i vam poder gaudir de vistes espectaculars de Montserrat i muntanyes nevades dels voltants de Manresa que les mediadores anaven relatant a les persones amb sordceguesa que no comptaven amb restes visuals. El trajecte va ser molt tranquil, ja que el globus comptava amb una gran estabilitat i només en els canvis de capa d’aire sentíem un petit balanceig. Després del vol, l’organització del globus ens va oferir una copa de cava i altres refrigeris per a celebrar l’experiència. Un cop finalitzada la celebrada ens vam dirigir a un restaurant de la zona per a dinar tots plegats i poder comptar amb un espai per a comentar el vol i les sensacions viscudes abans de tornar cap a casa.

Ha estat la primera vegada que tant les persones amb sordceguesa com les mediadores hem volat en globus aerostàtic i les valoracions han estat unànimement positives. Poder viure aquesta aventura amb mediació continuada i envoltades d’amistats ha estat, de ben segur, una experiència inoblidable.

El programa ‘En Lengua de Signos’ de Televisió Espanyola ha fet un reportatge de l’activitat que us recomanem per a veure l’experiència:

15/11/2021

Amb la represa d’activitats i de certa normalitat després de l’aturada provocada per la pandèmia de la Covid-19, APSOCECAT ha realitzat el primer respir de 2021. Així que el cap de setmana del 12 al 14 de novembre hem pogut gaudir d’uns dies d’oci i temps lliure amb persones amb sordceguesa a El Prat del Llobregat. Han participat sis persones amb sordceguesa, acompanyades de sis professionals de la mediació amb sordceguesa referents, sis persones de suport i dues persones que s’han encarregat de la coordinació del respir.

La valoració de l’activitat ha estat molt positiva, tant per part de les persones amb sordceguesa assistents com de les professionals que les han acompanyat, pel que podem qualificar aquesta sortida com un èxit absolut. Integrats dins el programa d’oci i temps lliure, els respirs tenen l’objectiu tant d’afavorir la conciliació sociofamiliar de les famílies o persones cuidadores principals, oferint-los un cap de setmana de descans, com d’oferir activitats d’oci i lleure adaptat que afavoreixin la socialització i la comunicació entre perfils semblants per a les persones amb sordceguesa.

El primer dia de respir, divendres 12 de novembre, vam anar rebent a les persones amb sordceguesa directament a la casa de colònies, un cop es van reunir totes a la recepció van pujar a les habitacions, acompanyades de la seva persona referent i de suport, per a desfer les maletes, col·locar tot a lloc i fer un recorregut per l’habitació per a orientar-se i conèixer on es trobaven llits, armari i lavabo. Un cop feta aquesta activitat d’hàbits, les persones que anaven acabant van poder fer un reconeixement de l’entorn, visitar la sala de tallers i alguna activitat curta, ja que ben aviat es va fer l’hora de sopar.

El dissabte vam començar el dia ja a la casa de colònies i el grup es va dividir per tal de poder dur a terme activitats adaptades a les capacitats, necessitats i gustos de cada persona amb sordceguesa. D’aquesta manera, referent i suport es van dedicar a proposar tallers, jocs i altres activitats per tal de trobar allò que la persona amb sordceguesa a qui atenien tingués més interès a fer. Després de dinar i descansar una mica, vam prendre tots plegats el tradicional té de l’Ahmed i vam anar a preparar les motxilles per fer una sortida a la piscina. L’activitat de piscina va tenir un gran èxit, totes les persones amb sordceguesa van poder passar una molt bona estona de gaudi. Algunes persones van voler relaxar-se a la sauna, d’altres a la piscina d’hidromassatge i fins i tot, alguna persona més experta va estar nedant als carrils de la piscina gran.

Finalment, el darrer dia de respir, després de preparar l’equipatge per la tornada, al matí totes les persones es van dedicar a fer tallers, jocs adaptats, activitats sensorials o relaxament, segons les seves preferències. Ja cap al migdia, tot el grup es va trobar per anar passejant per la zona fins a un bar i fer un vermut, una activitat que va agradar molt a tothom, ja que vam gaudir d’un dia de sol en molt bona companyia. La tarda, ja curta, ja que el respir acabava a les quatre, va ser per a prendre el te de l’Ahmed una última vegada i algun altre taller o estona de relaxació mentre esperàvem que les famílies vinguessin a recollir a cada persona amb sordceguesa.

11/10/2021

La Caminada Solidària per la Sordceguesa es consolida en la seva tercera edició, en una jornada de retrobament i visibilització del col·lectiu de persones amb sordceguesa

El dissabte 9 d’octubre APSOCECAT va organitzar la tercera edició de la Caminada Solidària per la Sordceguesa, una activitat que es consolida en el marc de les festes d’Hostafrancs. Una quarentena de persones van voler conèixer i donar suport a la sordceguesa amb aquesta activitat esportiva amb la que l’entitat va poder recaptar fons que aniran destinats a l’atenció directa de persones amb sordceguesa.

A banda del gruix de persones amigues, veïnes, professionals i interessades en conèixer loa sordceguesa d’a prop, també van assistir tres persones sordcegues,  usuàries del bastó blanc i vermell. Es tracta de persones que compten amb un grau elevat d’autonomia però que en tractar-se d’un recorregut no habitual, van anar acompanyades cadascuna d’una persona professional de la mediació en sordceguesa.

La III Caminada Solidària per la sordceguesa va repetir el recorregut de les anteriors edicions,  una ruta de 3,5 km per la zona de Montjuïc, des de la seu d’APSOCECAT fins la Caseta del Migdia, a prop del Castell de Montjuïc. Es tracta d’un agradable trajecte, amb una pendent suau que passa per diferents zones de vegetació de la muntanya amb vistes panoràmiques de Barcelona. A més, un cop es va arribar a la Caseta del Migdia, professionals d’APSOCECAT van oferir a les persones participants tallers d’iniciació a la llengua de signes catalana i de mobilitat, una manera d’apropar-se a la sordceguesa tant pel que fa a la comunicació com a l’orientació, experimentant amb l’ús del bastó blanc i vermell.

Aquesta iniciativa té per objectiu principal afavorir la visibilitat de les persones amb sordceguesa en l’entorn urbà, a fi d’advertir a vianants i vehicles de la seva presència i vulnerabilitat a l’hora que s’ofereix una activitat de lleure actiu a les persones amb sordceguesa i persones afins. Finalment, és una immillorable ocasió pel públic en general d’apropar-se a aquesta discapacitat i aprendre d’accessibilitat, de mobilitat i de llengua de signes.

Si no vas poder assistir a la caminada però vols col·laborar en l’atenció directa de persones amb sordceguesa, pots comprar la samarreta amb la paraula sordceguesa en llengua de signes catalana a la seu d’APSOCECAT (fins esgotar existències).

20/09/2021

El dissabte 9 d’octubre APSOCECAT organitza la III Caminada Solidària per la Sordceguesa, un recorregut a peu amb persones amb sordceguesa, famílies, amistats i persones afins per a donar a conèixer i conscienciar sobre aquesta discapacitat.

Activitat oberta a persones de tot tipus i edats i animals de companyia.

La caminada, emmarcada dins les festes d’Hostafrancs, contribueix a sensibilitzar i apropar a la població a la sordceguesa amb una acció solidària que ajudarà també a recaptar fons que es destinaran a l’atenció de persones amb aquesta discapacitat.

El recorregut de la III Caminada Solidària per la Sordceguesa serà des de la seu de l’entitat, al Carrer Leiva 2D, molt a prop del Mercat d’Hostafrancs, fins la Caseta del Migdia, a la zona del Castell de Montjuïc. Un cop arribem, s’oferirà a les persones participants que ho vulguin un taller d’iniciació de llengua de signes catalana recolzada i recorreguts en condicions simulades de sordceguesa (amb bastó, ulls i orelles tapades). Recomanem portar un petit refrigeri per a reposar forces en arribar al destí.

L’objectiu de la iniciativa és el d’oferir un punt de trobada on les persones puguin apropar-se a la sordceguesa en un entorn lúdic i esportiu.

.

9:30 h.  Trobada a la seu de l’APSOCECAT i recollida de la samarreta:

• Presentació de l’equip i de les persones amb sordceguesa participants
• Indicacions bàsiques d’orientació i accessibilitat

10:00 h. Sortida

11:00 h. Arribada a la Caseta del Migdia

11:15 h. Activitats divulgatives:

•  Recorreguts en condicions simulades de sordceguesa (amb bastó, ulls i orelles tapades)
•  Tallers de llengua de signes i accessibilitat

12:00 h. Fi de l’activitat

Nota. APSOCECAT no es fa responsable en cap aspecte dels danys i/o perjudicis que els participants es puguin causar a si mateixos i/o a terceres persones abans, durant o després de l’activitat.

.

La inscripció a la Caminada solidària amb la sordceguesa demana un donatiu de 10 € i inclou una samarreta tècnica amb la paraula sordcegues en llengua de signes catalana (LSC).

Per a inscriure’s hi ha tres opcions:

1. • Vía PAYPAL. Clica al botó “Donar”:

1. • Via transferència bancària: Associació Catalana pro Persones amb Sordceguesa – APSOCECAT: BBVA-CX ES81 0182 8262 3702 0000 6279
2. • Via correu electrònic amb el pagament el mateix dia de la caminada. Envia un correu a [email protected] i fes el teu donatiu a les 9:30 h, a la seu de l’Associació el mateix dia de la caminada.

Recorda indicar NOM i COGNOM de la persona inscrita, bé als camps del nom a PAYPAL, al concepte de la transferència o al correu electrònic: “Caminada+NOM+GOGNOM”.

Desgravació fiscal. Un cop feta la inscripció, el titular té dret al Certificat de desgravació fiscal corresponent a l’import del donatiu. Per demanar el seu certificat faci servir el formulari de Contacte.

Li pot interessar: Informació sobre donatius a APSOCECAT i fiscalitat

.

No deixis passar aquesta oportunitat d’apropar-te a la sordceguesa mentre gaudeixes d’un passeig a un dels entorns més bonics de la ciutat!

Per a més informació podeu consultar el mapa amb el recorregut previst a continuació:

17/08/2021

“La Riquesa d’allò que no té nom”, de Rosa Campmany Font, és menció d’honor en la modalitat escrita de la II Edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni.

.

L’Antoni té cinquanta anys i sap que està malalt. Ho sap perquè tot el cos li fa mal, sobretot el cap. No para de tossir, amb una tos que li deixa el pit adolorit.
Del llit de casa seva, on la mare i la germana tenen cura d’ell, l’han traslladat a un altre molt dur que no para de moure’s i, després, a un altre més tou que ja no
velluga. No sap on és ni què li està passant. Unes mans estranyes el despullen i el palpen. Mans fredes, com de plàstic, molt diferents a les que ell està
acostumat, que li transmeten uns signes que ha aprés a entendre amb el temps i que volen dir coses i permeten comunicar-se amb l’entorn. Aquestes mans, en
canvi, tan sols el mouen d’una banda a l’altra, omplint-lo d’incertesa i temor. On és la seva mare, la que sap entendre quan ell té fred o gana. On és la Sol, amb
les seves manetes suaus i tendres que li ensenyen tantes coses. Per què l’han deixat abandonat? Per què l’han allunyat de tot allò que ell coneix tan bé i l’han
portat a aquest lloc estrany? Qui són aquests èssers que l’envolten, que burgen el seu cos per totes bandes i li fan empassar una mena de tub per la boca? Ara
l’han punxat! Li han fet molt mal! L’estan matant?

De sobte sent que arriba la son. Molta son. Serà això la mort? S’està morint potser? Aquest assossec que ocupa el seu cos de dalt a baix vol dir deixar de respirar, de viure?

Sense voler, l’Antoni deixa de pensar i cau en un buit profund.

Desperta sense saber on és. Aquest llit no és el seu. Això sí que ho sap, ho palpa amb tot el cos. Aquest cos que no entén per què li costa tant de moure. No pot. Ni tan sols pot tombar-se per canviar de postura. La seva espatlla cruxeix de dolor. A més a més té fred, molt fred. Tot al seu voltant és fred i ell no sap on és.
Tan sols sap que no és a casa seva.

Ara està sol, perquè l’aire al seu voltant no es mou. No li arriba cap olor. Bé, sí, però és una olor estranya i desconeguda. No és la olor càlida de la mare, que
arriba cada dia als seus narius tan bon punt desperta i que ell coneix tan bé. Tampoc és la olor fresca i jove de la Sol, que omple d’alegria i consol el seu
ésser, o la de les verdures fresques que creixen a l’hort on la noia el porta de tan en tan perquè ensumi els fruits que creixen allà i que la mare li posa al plat perquè ell assaboreixi amb plaer.

Sap que Sol no és el nom de la noia, però ell és incapaç d’entendre què vol dir Laia, malgrat que ella s’hagi esforçat tant en explicar-li. Per l’Antoni ella és l’escalfor i la calidesa que sent de vegades quan surten a passejar i que omple el seu cos i l’acarona. On és ella? Per què no el ve a buscar i se l’emporta a casa? Vol sortir d’aquest lloc que no coneix i que l’omple de basarda. Torna a concentrar-se en aquesta olor freda que sent ara. Una olor que li entra pel nas i gairebé li fa mal. Una porta s’obre. Ho palpa a l’aire d’aquest lloc on es troba. Algú es belluga al voltant del llit. Hi ha més d’una persona. El tomben cap a una banda, li posen una cosa freda sota el cos, el tomben cap a una altra tibant aquesta roba aspre i freda que l’envolta. Cada cop té més fred. Aquestes mans tan estranyes i alienes, que no li aporten cap mena de consol, treballen al seu voltant sense treva. Posant, traient, punxant, movent l’aire i remenant el seu cos amb cura, però sense la tendresa a que està acostumat. Li treuen el tub de la gola i sent alleujament alhora que l’ataca un accés de tos que gairebé l’ofega.

Sol!… Sol, on ets?… Vine i treu-me d’aquí!… Voldria cridar, però no pot. Mai ha pogut, però ara sent que ho desitja més que mai.

La Laia arriba a casa. És de nit i està cansada, però no es pot permetre reposar. Els llibres oberts i plens d’apunts que hi ha damunt la taula l’indiquen que encara
li queda força tasca per fer abans d’anar al llit. Un cop a la cuina, buida el menjar que ha comprat per sopar. Encén un fogó per posar-hi una olla plena d’aigua on hi va avocant els aliments per fer-hi un brou. D’aquesta manera, i mentre estudia, s’anirà fent el menjar per a unes quantes nits. Es treu les sabates i, descalça, camina cap el sofà per jeure uns minuts, els justos fins que l’aigua comenci a bullir i pugui abaixar el foc sense còrrer perill de que el líquid es desbordi. Tanca les ulls i s’endormisca, quan de sobte sona el mòbil. Oh, no! Sisplau! Una estoneta més en aquest estat de pau que començava a envoltar-li el cos. L’aparell calla uns segons per tornar a dringar com un descosit. S’ha acabat el descans. L’ha d’agafar. Aquesta insistència vol dir que és necessari que despengi. Número desconegut hi diu a la pantalla. Què estrany. A aquestes hores ningú la truca apart de la mare, sempre amoïnada per ella.

-Digui?

-Laia, han ingressat l’Antoni! Estava molt malament i l’han portat a l’hospital! Està sol i molt espantat! No deu entendre res!

-A veure, calma’t, Maria -respon la Laia, que en principi no ha reconegut la veu esverada de la dona que es troba a l’altra banda de la línia. -Digue’m a
quin hospital l’han portat i jo em posaré en contacte amb ells. No pateixis.

-Gràcies. Moltes gràcies, Laia. Ara mateix estic tan atabalada que no recordo on he posat el paper que m’han donat els de l’ambulància. El vaig a buscar i et torno a trucar.

La Laia va a la cuina i abaixa el foc, que ja bull a cor que vols i deixa anar una flaire que fa rugir el seu estòmac afamat.

L’Antoni dorm a estones i després desperta esglaïat. La tos ha anat minvant i ja no sent tant dolor al cos, però ara és la seva ànima la que es dol. Es dol de la soledat i la incomprensió de tot allò que l’envolta. Té fred, molt fred, i cap d’aquells èssers estranys que venen a remenar-lo de tant en tant sembla adonarse’n, mentre que ell no s’hi pot comunicar. Les forces l’estan abandonant de mica en mica. Per fi entén que no era abans quan s’estava morint. És ara. Ara, que ja es pot moure d’una banda a l’altra d’aquest llit, es posa de cantó i s’arrauleix fins a quedar com el fetus que un dia va ser dins el ventre de la mare. Sol, sense cap mà amiga que el pugui ajudar, l’Antoni s’abandona i es deixa anar cap el no res.

Les infermeres ajuden la Laia a posar-se la complicada vestimenta que el protocol recomana en els casos de Covid. L’equip de protecció individual (EPI),
doble mascareta, dobles guants i una pantalla protectora, fan que se senti com una mena d’astronauta a punt d’enfilar-se en una nau que la conduirà a un altre
planeta. Així guarnida, camina per un passadís de l’hospital en direcció a la cambra de l’Antoni. Quan obre la porta el veu d’esquenes damunt del llit i en
posició fetal. Es tem el pitjor. Que no la reconegui, que s’hagi deixata anar davant la incomprensió d’uns fets que li resulten del tot aliens. S’hi apropa i, amb molta cura, col·loca una mà a l’espatlla de l’home obligant-lo a tombar-se. L’agafa de les mans i li explica, amb el llengua de signes, que és en un hospital, que hi ha metges i infermeres cuidant-lo i que la seva família ho sap, però no el pot anar a veure. L’Antoni es desfà de les mans de la noia. Aquesta noia a qui tant estima i que tant l’ha ajudat, però amb la que està molt enfadat ara mateix, perquè ha trigat tant a venir mentre ell es moria de fred i soledat. Sent que li posen una manta al damunt i aquest benestar el fa sentir-se millor i, sobretot, acompanyat. Per fi sent que algú vetlla per ell, però no es troba amb forces per expressar-ho.

Quan la Laia surt al passadís, acompanyada per una doctora, les infermeres li pregunten com poden comunicar-se amb aquest malalt i saber quan sent dolor i
on. La Laia, imaginant la situació, ha portat un cartell fet a casa que enganxa a la porta de l’habitació de l’Antoni i en el que hi diu: “SOC UNA PERSONA SORDCEGA, NO ET PUC VEURE NI SENTIR”, acompanyat d’unes pautes bàsiques de comunicació. L’Antoni, arraulit damunt del llit de l’hospital, plora sense que cap so escapi de la seva boca. Plora en silenci, com ho ha fet des del dia en que va nèixer, però no ho fa amb por com llavors. Avui plora d’emoció i agraïment. L’escalfor que li recorre el cos és tan confortable com la que sent al cor. Ara sap que es curarà, que tornarà a casa amb la mare i que, un dia, tornarà a sortir al carrer amb la Sol per anar a l’hort i ensumar les verdures que hi creixen i que la mare cuinarà per ell. Això és tot el que l’Antoni desitja. Allò que per alguns pot ser molt poc, però que per ell representa tota la vida.

06/07/2021

“El sueño rojo y blanco”, de Carlos Vilar Cals, és menció d’honor en la modalitat en llengua de signes de la II Edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni.

Estaba dormido, me levanté y me vestí.

¿Qué día es hoy? y mirando el calendario:

–  Aaah sí, es 27 de junio, Día Internacional de la Sordoceguera, hoy 27 de junio es un día maravilloso.

Me acicalo, me tomo un café y ya estoy listo para irme. Aviso a mi hija:

• Hija yo me voy a dar un paseo
• Ve, ve tranquilo- dice la hija

El padre se despide de ella y comienza a caminar. Llega hasta su coche de color blanco con la capota de color rojo.

– Precioso (dice él al verlo).

Saca las llaves del bolsillo y abre la puerta del coche. Se sienta en el interior y se da cuenta que ¡no tiene el volante! Mira a su alrededor, pero no hay nada… Entonces se percata que justo al lado hay una pantalla táctil en la que introduce su destino:

– Voy al campo de golf. – El coche de forma automática inicia su marcha por la carretera, hasta llegar a su destino, el campo de golf.

Se baja del coche, camina hasta su taquilla y saca una caja con bolas de golf verdes, para que destaquen y sean más fáciles de ver. Coge varios palos de golf de diferente tamaño, y los coloca en la bolsa de palos, todos son de color blanco y rojo, igual que el carro. Coge el carrito de la bolsa de golf y empieza a caminar.

Empieza con el primer golpe y la bola sale disparada haciendo una parábola. Hace un segundo swing y luego deja el turno al siguiente. Hay muchos participantes, hasta 18, ya que es una competición a nivel mundial. El hombre va puntuando hasta la final siendo el mejor del mundo. Al terminar guarda su material de golf en su taquilla con llave.

Se dirige a su coche, se sube y marca su destino en la pantalla: la montaña. El coche empieza a circular por una carretera de curvas y subiendo hasta 1.000 m de altura. Al llegar baja del coche y empieza a caminar entre los árboles y las rocas montañosas. En ese instante se acuerda que se ha olvidado su bastón en el coche…

– Ah, no pasa nada! – dijo – y gritó: Rooooblaaaaa. Robla era una perra guía. La perra se acercó y él la acarició.

¿Sabéis por qué se llama Robla? Porque es la unión de la palabra rojo y blanco. Ro-bla. La perra tiene todo el pelo blanco y lleva un collar rojo.

Juntos y él guiado por la perra suben unos 1000 metros más hasta la cima. Des de allí se puede ver un tobogán que baja toda la montaña. El tobogán es blanco y los laterales rojos. Él y la perra se deslizan a lo largo del tobogán. Una vez a bajo al hombre le sorprende ya que han tardado muy poco en subir y en cambio en bajar se les ha hecho más largo.

– Qué extraño… bueno, pues podemos volver a bajar por el tobogán (piensa)

Pero le empieza a entrar mucho, mucho sueño, por suerte en el coche lleva una caravana de remolque, así que se sube a la caravana y se tumba hasta que se duerme. De repente el coche y la caravana empiezan a moverse. El hombre se despierta y mira por la ventana de la caravana.

– Pero, ¿qué haces? – dice al ver en el asiento del conductor a la perra conduciendo felizmente.  El hombre golpea la ventana mientras grita: – ehhhh, ehhh!! – con intención de que la perra parara pero esta hacía caso omiso de los gritos.

De repente a la perra se le saltan los ojos de la cara al ver un gato cruzar por allí y salta del coche en marcha y comienza a perseguir al gato. El hombre está solo en la caravana, nadie controlaba el coche y comienza a gritar al llegar a una curva muy cerrada donde el coche y la caravana se precipitan al vacío.

En ese instante el hombre se despierta. – ¡Qué susto! Todo ha sido un sueño, qué extraño todo.- El corazón está a punto de saltarte del pecho.

– ¡Pensaba que me había precipitado al vacío! ¡Qué susto!, bueno ya está, ya ha pasado.

Se viste y saluda a su hija:

• Buenos días, hija
• Buenos días, papa
• Tú coche es táctil, ¿verdad? – la hija pone cara de no entender nada
• ¿Pero, qué dices?

Él sin responder de nuevo, asiente ligeramente con la cabeza y levanta las cejas y los hombros en señal de… bien pues habrá sido todo un sueño…

01/07/2021

“El ventilador espatllat”, de Pau Martí Felip, és la història guanyadora en la modalitat escrita de la II Edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni.

Sempre pixava sense aguantar-se-la i movent la cintura. En 7 minuts havia de ser a la casa. L’home es va pujar la cremallera dels pantalons i no es va eixugar les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. Va pensar que si els altres no ho feien, perquè alguns cops n’havia vist, de gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter, ell tampoc ho faria. Vestia un mono blau i unes botes negres. Va sortir del bany i es va veure obligat a rentar-se les mans per una noia alta que se les estava rentant. Si no fos per la pressió social, o tanmateix si la noia alta no hi fos, ell no se les hauria rentat. Bàsicament perquè no les havia fet servir. Ho va trobar una pèrdua de temps. L’home es va dirigir cap a la porta del bany, la va intentar obrir, però no va poder. En aquell moment va raonar dues possibilitats dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt. Passats dos segons i mig va veure com la segona opció apareixia en forma de cop de porta a la cara. Algú l’havia obert des de fora bruscament. Era un japonès molt baixet amb un físic semblant al d’un totxo amb mitja croqueta entre les dents. L’altre mitja croqueta li havia caigut a terra, en veure que havia donat un cop de porta a un home que no s’eixugava les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. Això últim no ho havia vist, però ho descobriria una mica més tard. L’home va mirar el japonès i va dir-li amb mitja rialla “no pasa nada”. Per dins l’estava maleint. A ell i a la societat, que aguanta aquests tòpics que estem obligats a dir quan ens fem grans. Fer-se gran també té avantatges, com per exemple saber que una drogueria no és un lloc on venen droga o no haver de jugar amb el dinosaure de no hi ha internet. Va sortir del bany pensant que tots els japonesos eren uns falsos, que feien les coses sense pensar i que segur que quan estaven sols també menjaven amb forquilla. En 4 minuts havia de ser a la casa. En aixecar la vista va veure tres taules buides i a la quarta una parella d’avis que jugaven als escacs amb peces de pollastre. Les aletes feien d’alfils i la part bona de la cuixa de torres. Els peons eren petits nuggets i cada cop que menjaven una peça, se la cruspien de veritat. Va caminar cap a l’esquerra i va sortir del Kentucky. Va pujar pel carrer peatonal i va parar-se davant el número 40. Era un edifici modernista de tres plantes amb tulipes al primer balcó. Va prémer el timbre i va esperar. Al cap de pocs segons va intuir que estava sonant una mena de renec que es va intuir com a senyal perquè el nostre home obrís la porta de l’entrada. No va poder. En aquell moment va raonar dues opcions dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt. En un rampell de ràbia per la seva malastrugança amb les portes va dir-li enfadat mirant-la a la maneta “good morning!”. Des de petit l’hi havien ensenyat que l’anglès obria moltes portes i per això hauria volgut. No. Sí que va poder obrir-la. Era una planta baixa, feia un minut tard. Va trobar la porta del pis oberta. Va acabar d’empènyer la porta quan es va trobar de cara una cria d’hipopòtam mirant-lo fixament. Al fons hi havia una noia que estava rentant plats amb un vestit de color beix. De seguida, la noia va dir “Dale, dale, vigila con el hipo que cuando hace calor se me enfada”. Al veure que l’home era sord, li va fer un gest com de vine cap aquí. Ell estava maleïnt a la noia que deixava que la seva mena de mascota grotesca rebés als convidats, a l’hipopòtam i a la societat que radiava una apologia pels animals. Sobretot pels gats. La noia del fons seguia rentant plats. Tenia la part del costat del vestit mullada a causa de la part oval còncava d’una cullera petita, per on normalment s’agafa el petit suís, que l’havia esquitxat. Ella va obrir el llum de la cuina, era un d’aquests llums de cuina que els costa engegar-se i quan ho aconsegueixen fan petits sorollets i pampallugues. En arribar a la cuina, sobre el marbre, reposava un bol amb llimones, caquis i un alvocat. Amb 34 anys, encara no havia entès com és que els caquis es deien així si el color caqui varia notablement del color que té la fruita. El color caqui té un matís de color bru, beix, un to marronós que comprèn un conjunt de tonalitats entre el verd i el groc. En canvi el caqui com a fruita, té un to groc ataronjat que recorda al del tomàquet. Tal com les taronges es diuen taronges perquè són de color taronja i les magranes es diuen magranes perquè són de color granat, no entenia quina mena de paradoxa passava amb els caquis. Encara no s’havien mirat als ulls. Quan ho van fer, ella va dir “Hola, me llamo Rocío pero cuando estornudo me dicen Salut”. Es va crear un petit moment incòmode ja que l’home no va entendre la broma de la Rocío. La Rocío, una mare argentina d’uns 30 anys el va acompanyar fins al menjador on tenien l’aire condicionat. L’aire condicionat tenia un lleuger degoteig d’aigua des del panell frontal, que anava a parar al cubell de fregar perfectament situat perquè les gotes caiguessin dins. De tant en tant, el bumerang dels nens que jugaven al pati entrava dins de casa, i l’home no només els hi tornava sinó que feia alguna conya o es quedava uns minuts jugant amb els nens. Es va fer tard, va arribar en Carles, el pare, de treballar i l’home encara no havia pogut solucionar el problema.

–Com a escriptor del conte espero i desitjo que arribats a aquest punt com a mínim un 74% dels lectors hagin entès, que l’home, era reparador d’aires condicionats.– Els pares s’havien apuntat al centre cívic del barri a classes de cúmbia i tenien moltes ganes d’anar-hi. És per això que li van demanar a l’home si els hi podia fer de cangur durant l’estona del vespre que ells anessin a ballar. L’home va sopar coquetes americanes i cheesecake amb el Roc i la Vinyet. Dos nens de sis i vuit anys respectivament. El Roc s’hi va posar melmelada de nabius i la Vinyet nutella. L’home també volia melmelada de nabius, però com en Roc se la va acabar, va acabar micromentint per segona vegada en el conte. “A mi m’agraden més soles”. els va dir. Quan van arribar la Rocío i en Carles de ballar, els nens estaven al llit i l’home estava dormint al chaise longue de l’Ikea del menjador. La parella van trobar una falta d’educació despertar-lo i van deixar que s’hi quedés tota la nit. S’hi va quedar vuit anys. Al cap de poc, al Carles l’hi van detectar càncer de testicles i l’home va esdevenir necessari per encarregar-se dels nens. Al cap de cinc mesos el Carles va morir. L’home es va convertir en un refugi on la Rocío podia abocar les penes de la mort del seu marit. Aquest refugi es va desenvolupar en forma d’atracció poc abans que el Roc i la Vinyet, després d’una partida de bitlles al Wii Sports Resort, se’ls trobessin al llit despullats. Al tercer any, al Roc se li va escapar un “Papa!”, que anava dirigit al nostre home que actuava com a tal. Set anys després se’ls va tornar a espatllar l’aire condicionat. L’home va començar a fer la seva feina, mentre la Rocío, que ja superava els quaranta, el mirava des del menjador fent veure que llegia un llibre. Estaven enamorats. Al cap de set minuts li va oferir un got d’orxata. Se’l van anar a prendre a l’habitació. La Rocío, com també portava dos fartons, no li quedaven més mans per obrir la porta i li ho va demanar a l’home. Ell no va poder. En aquell moment va raonar tres opcions dins del seu cap; o la porta estava tancada o pesava molt o amb la mà esquerra no tenia suficient força per poder-la obrir. No va ser cap de les tres. La cria d’hipopòtam estava a l’altre costat fent pressió amb el seu cos. Al llit, van parlar d’un poble indi on l’orxata és pràcticament sagrada i la utilitzen per a banyar-se. Quan la banyera és ben plena d’orxata s’hi posen dins i col·loquen una mena de pastilla ensucrada efervescent que fa pessigolles a les cames. En els barris humils acostumen a banyar-se amb xufa de mala qualitat i el bany és molt aquos, però a les zones més riques la barreja agafa una textura gairebé de puré de patata. De tant en tant es donaven un petó i així eixugaven les gotes d’orxata dels llavis de l’altre. “Fa molta calor” va dir la Rocío mentre es treia el vestit de color beix, mullat a causa de la part oval còncava d’una cullera petita que l’havia esquitxat. L’home, per compromís, al veure’s en superioritat vestimental es va treure també el mono blau que s’havia posat per arreglar l’aire. Ella va començar acariciant-li la cama. Van intentar col·locar-se l’un damunt de l’altre, però les respectives suors feien que rellisquéssin i que qui estava a sobre caigués sobre el llit. La cria d’hipopòtam els estava observant des d’una cantonada del llit. Al cap de deu minuts d’esllavissades ella va tenir una idea. “I si vas a acabar la teva feina i després tornes? Jo t’esperaré aquí”. Va tardar 43 minuts a arreglar l’aire condicionat.

Quina va ser la seva sorpresa quan al tornar cap a l’habitació, la Rocío ja no hi era. Només hi havia la cria d’hipopòtam mastegant una mena de tela color beix. L’home va recordar que els hipopòtams odien la calor, i per això solen passar el dia dins l’aigua i surten a la nit per alimentar-se. Quan suen, solen posar-se més agressius i segreguen un líquid rosat que protegeix la seva pell davant el sol i la calor. Davant d’aquell escenari l’home va pensar en marxar. Però no va poder. No perquè la porta estigués tancada ni peses molt, sinó perquè dins s’hi estava molt bé, ara que ja hi havia aire condicionat i a fora feia una calor insuportable. Va tancar amb clau la porta de l’habitació on romania l’hipopòtam i va cuinar mongeta tendra i patata.

Mai li havia agradat la seva feina, els reparadors d’aire condicionat. Aquelles persones que es passen el dia treballant en edificis sense aire condicionat i quan l’arreglen se’n van. Per tant, va quedar-se a la casa quasi un any més. El Roc l’anava a visitar els diumenges i li parlava de com estava la Vinyet, de l’olor del mar, de com li agradava l’Eto’o, no pas perquè fos del Camerun on hi tenia uns amics universitaris i per tant bona relació amb el país, sinó com a futbolista; i de moltes coses més. Ell menjava torrades amb hummus o guacamole, bevia orxata i gaudia de l’aire condicionat estirat al sofà chaise longue de l’Ikea. Al cap d’onze mesos l’aire condicionat es va tornar a espatllar. Cansat de tornar a escoltar el lleuger degoteig d’aigua que anava a parar al cubell de fregar perfectament situat perquè les gotes caiguessin dins, l’home va decidir tornar a casa seva. Tornant pel carrer xiulava la cançó de Bruno Mars que al videoclip surten ell i cinc micos en calçotets. Quan dic ell, em refereixo al Bruno Mars, no al nostre home. El nostre home no portava calçotets. Als tres mesos d’estada a la nova casa se l’hi havien trencat i no havia tingut la necessitat de comprar-ne més. Al cap de tres quarts d’hora va arribar al número 90 del carrer major de la ciutat, el seu pis. Havien passat nou anys des del dia que havia marxat de casa, havia pixat al Kentucky i havia arreglat l’aire condicionat de la casa de la noia del vestit de color beix. Davant de la casa hi havia un bar on li va semblar com si les mateixes persones que estaven el dia que va marxar encara hi fossin menjant patates braves. De fet n’hi havia una, la Gisela, una noia del poble amb els cabells arrissats que hi era nou anys enrere menjant un entrepà de calamars i també quan va tornar, atipant-se de patates braves que farien que després no dinés. Feia molta calor, va entrar a casa i va asseure’s a la butaca gran del menjador. Es va disposar a encendre el seu ventilador, però quina va ser la seva sorpresa al veure que no funcionava, estava espatllat. Aleshores va recordar que aquella tarda tenia una cita, havia de reparar un aire condicionat al barri del nord. Amb sort s’hi podria quedar uns vuit anys més. Va anar al seu lavabo. Va pixar sense aguantar-se-la i movent la cintura. L’home es va pujar la cremallera dels pantalons i no va eixugar les gotes de pixum que quedaven lluents sobre la tassa del vàter. A casa seva mai ho feia.

29/06/2021

El dilluns 28 de juny va ser la data escollida per a celebrar el Dia Internacional de la Sordceguesa del 2021. Un any més la trobada es va dur a terme a l’Hort d’en Queni, el solar del Carrer Rosés que l’associació té cedit des de 2017. Aprofitant les diferents plantes aromàtiques i hortalisses que es troben a l’espai la jornada es va iniciar amb una ruta sensorial pensada per apropar a les persones assistents a la sordceguesa. Per a fer aquesta ruta les persones participants es tapaven els ulls i taponaven les orelles per tal de minvar la informació que rebien de la vista i l’oïda, aleshores professionals d’APSOCECAT acompanyaven a cada una a recórrer l’hort i a palpar i olorar algunes de les plantes que s’hi troben per tal d’experimentar els sentits del tacte i l’olfacte d’una forma diferent de l’habitual. Una quinzena de persones van poder participar en aquesta ruta i les valoracions sobre l’experiència van ser molt positives.

Persones assistents a l'hort durant la ruta sensorial

.

Un cop finalitzat el temps previst per a la ruta sensorial es va iniciar l’acte. Després de la benvinguda a les persones assistents el president de l’entitat, Ricard López, va realitzar un petit parlament en el qual va reivindicar la manca de recursos per a l’atenció de les persones amb sordceguesa i en el que també va celebrar les accions de visibilització de la sordceguesa que s’han dut a terme enguany, com la il·luminació de verd de la Sagrada Família o l’alta participació en la segona edició del Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni, que enguany ha doblat les participacions respecte a l’any passat. Tots els parlaments van comptar amb interpretació a la llengua de signes i l’acte comptava també amb bucle magnètic per a les persones usuàries d’audiòfon i implant coclear.

Ricard López dóna la benvinguda a les persones assistents a la celebració del Dia Internacional de la Sordceguesa

.

Seguidament, l’Agustí Vilar, associat d’APSOCECAT i persona amb sordceguesa, va prendre el torn de paraula com representant del jurat del II Concurs de Narrativa de l’Hort d’en Queni per anunciar els relats guanyadors de l’edició d’enguany. En modalitat escrita el relat guanyador va ser ‘El ventilador espatllat’ de Pau Martí Felip, que en va llegir un fragment. En modalitat en llengua de signes el relat guanyador va ser ‘Mi bastón hacia el árbol de la vida’ de Roberto Carlos Vázquez que no va poder assistir a la jornada, però l’intèrpret de l’acte, Enric Lluch, va signar un fragment del seu relat acompanyat d’una interpretació a la llengua oral perquè també les persones oïdores el poguessin entendre. El guanyador va rebre un lot de producetes ecològics de l’Economat Social, que ha col·laborat enguany amb el concurs.

El jurat del concurs també va voler valorar com a mencions d’honor l’obra ‘Els 5 sentits’ de la Vanesa Sáez Diéguez i ‘La riquesa d’allò que no té nom’ de Rosa Campmany Font en modalitat escrita i ‘El sueño rojo y blanco’ de Carlos Vilar Cals en modalitat de llengua de signes. Totes les obres presentades al concurs s’aniran penjant a la pàgina web d’APSOCECAT en els pròxims dies.

Entrega de premis i lectura de relats del II Concurs de Narrativa de l'Hort d'en Queni

.

Després del lliurament de premis i de la lectura dels relats guanyadors i finalistes, es va fer el comiat de l’acte agraint a totes les persones la seva assistència i emplaçant-les a l’any vinent i convidant-les a un berenar i refrigeris. Des d’APSOCECAT valorem molt positivament una jornada en la que van assistir 44 persones, algunes ja conegudes i habituals a les activitats d’APSOCECAT i d’altres de noves que esperem que ben aviat es converteixin en habituals.

Foto de família de les persones assistents a la celebració

.